La Primera Guerra Mundial marca el gran trancament entre el segle XIX i el XX. Després de la guerra el retorn al patró or va ser difícil i va comportar un funcionament del sistema de pagaments internacional molt deficient, es va produir una reducció de la llibertat de moviments dels factors treball i capital i de mercaderies i l'estat va assumir un paper important en la presa de decisions econòmiques. A més, la guerra va representar la fi de la supremacia europea sobre el món: els EUA van passar a ser la 1a potència mundial.
Les causes de la guerra van ser polítiques i econòmiques. El creixement dels exèrcits i de la seva potència va significar l'aparició, entre 1870 i 1971, de guerres locals i xocs colonials. Els principals punts de conflicte van ser l'ocupació dels darrers espais colonials i la formació d'imperis econòmics. A Europa, els principals problemes eren provocats pels enfrontaments entre els imperis alemany, rus, austríac i turc. El repartiment dels territoris del dèbil Imperi turc era el principal factor de desequilibri, així com les reivindicacions de França sobre Alsàcia i Lorena (Alemanya), d'Itàlia sobre l'Alto Adigio i Trieste (Imperi austrohongarès) i de Grècia sobre les illes de l'Egeu (Turquia).
L'augment de la producció i de la productivitat que feia possible l'adopció de les innovaions de la Segona Revolució Tecnològica va provocar una lluita pels mercats mundials. L'enfrontament principal es va produir per l'assalt dels productes alemanys a l'anterior supremàcia britànica. Aquestes rivalitats van donar lloc a dos bàndols: els imperis centrals (alemany i austrohongarès) van comptar amb l'ajuda de Turquia i Bulgària; la triple entesa de Gran Bretanya, França i Rússia es va veure reforçada per Itàlia, EUA i Romania, Portugal, Grècia i el Japó.
L'assassinat del príncep hereu d'Àustria-Hongria a Sarajevo va provocar la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia; a continuació la resta de països van anar entrant en el conflicte.
La guerra va ser industrial i hi va tenir molta importància l'economia (la guerra no es va decidir per raons militars, sinó econòmiques). A més, va exigir un ràpid traspàs de recursos del consum a la producció per a la guerra. L'oportunitat de la demanda militar va possibilitar importants millores tant en els productes com en la productivitat.
La guerra va acabar amb el col·lapse dels imperis, debilitats per la fam. Els intents revolucionaris tant a Alemanya com a Àustria i Hongria i la por a altres revolucions semblants a la russa van portar els vencedors a mantenir l'organització de l'exèrcit alemany.
La guerra va durar 4 anys i va comportar moltes morts, a més d'elevats costos, el deteriorament de les condicions de vida i de treball i elevades pèrdues. A més, va caure la importància de l'economia europea en el conjunt de l'economia mundial. En canvi, la guerra va beneficiar a les economies d'alguns països, com EUA i el Canadà, Argentina o Japó.
Un altre problema de l'Europa de postguerra era la mala assignació industrial; a més, el comerç es va retreure i el conflicte va deixar un gran malestar social; es demanaven governs més democràtics i societats menys desiguals. El principal problema, però, va ser la manca de capitals.
La gerra es va finançar a tot arreu mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern (important!) i l'espoliació dels territoris ocupats, però en proporcions diverses en cada país. L'augment de la circulació fiduciària va ser la principal forma de finançament de la guerra, ja que es va paralitzar el patró or.
El cost de la guerra i la forma de finançar-la van provocar que en arribar la pau tots els països (excepte els EUA) tinguessin a la vegada menys reserves d'or i més bitllets en circulació. La incertesa sobre el valor que tindrien les monedes, la continuació de l'emissió monetària per a sufragar la recuperació i els dubtes sobre l'evolució posterior de les diverses economies van provocar després de la guerra una gran fluctuació de les cotitzacions de les monedes i amplis moviments especulatius que obstaculitzaven més la recuperació i el comerç internacional.
Al Tractat de Versalles es va signar la pau amb Alemanya i diferents tractats amb cada un dels països vençuts. Es van imposar sancions econòmiques als vençuts i es van fer canvis fronterers. Alemanya es va veure obligada a pagar elevades sancions (econòmicament irracionals i políticament imprudents) i va perdre part del seu territori i població. Els governs alemanys no van estimular polítiques d'estabilització ni de creixement, els fruits dels quals s'haurien hagut de destinar en gran part al pagament de les reparacions. En definitiva, Alemanya va pagar com a molt una quarta part de la quantitat reclamada.
Tot i el desig dels diversos països a tornar al patró or, després de la guerra es va establir un sistema de canvis fluctuants, o sigui de cotitzacions de les monedes en els mercats internacionals. Es va gastar mñés energia en les especulacions monetàries que a crear les condicions per a la normalització del comerç, que va patir molt a causa de la inestbilitat monetària d'aquests anys.
El desordre monetari estava causat pel desconeixement de la situació real de cada moneda, la sobtada retirada del crèdit dels EUA als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts.
El retorn al patró or va ser planejat a la conferència de Gènova de 1922, convocada per Gran Bretanya i França. La no participació dels EUA i la hiperinflació alemanya de l'any següent van fer que resultés poc eficaç, però el retorn al patró or es va fer d'acord amb els principis d'aquesta conferència. El retorn al patró or va començar per alguns països neutrals (Suècia, Holanda) i per altres com Àustria i Alemanya.
La hiperinflació alemanya va ser la més elevada i la que va tenir més conseqüències per a l'economia mundial. La seva moneda va anar perdent valor; el 1923 l'economia alemanya s'havia convertit en una economia d'inercanvi, sense sistema monetari que funcionés realment. Les causes d'aquesta situació eren el dèficit de la balança de pagaments o el dèficit pressupostari, segons les diferents escoles.
Per més que Alemanya no havia patit destruccions, necessitava reposar els béns lliurats el primer moment en concepte de reparacions en espècie i millorar el nivell de vida de la població; d'altra banda, mantenir desequilibrat el pressupost era una manera de demostrar que no es podia fer front al pagament de les reparacions; a més, hi havia una manca de consens sobre els mecanismes per a equilibrar el pressupost.
L'estabilització monetària va començar el novembre de 1923, quan el govern alemany va fixar la taxa de canvi del marc en 4.200 milions de marcs per dòlar. Aquesa taxa es va poder manenir i la inflació va cessar perquè el govern va deixar d'acudir al banc central en demanda de crèdit i va aconseguir fer caure el dèficit pressupostari i parar la inflació.
El que va deturar la inflació va ser la limitació de l'emissió de rentenmarks (nova moneda), que va permetre la recuperació de la confiança en la moneda. En la solució de la crisi també va ser important la intervenció de les altres potències, en especial la dels EUA (Pla Dawes). L'emprèstit Dawes va permetre retornar al patró or per mitjà d'una moneda nova, el reichmark, però a cosa de la liquidació de tot l'estalvi anterior alemany.
Els estadistes i financers britànics volien recuperar el paper de Londres com a centre econòmic internacional, i pensaven que això només era possible si la lliura recuperava el seu valor d'abans de la guerra. La política ortodoxa de retorn al patró or va generar un fortíssim malestar social que va portar a la vaga general de 1926. Així, a Gran Bretanya, la preferencia donada a la política monetària havia dificultat la recuperació de l'economia. Londres no va recuperar la primacia financera, que havia passat a Nova York, i la restauració monetària va ser molt costosa; a més, la lliura no va recuperar la confiança dels grans inversors.
A França, tot i que la finalitat era també retornar al patró or, tant la situació política com l'econòmica van fer que la política monetària tingués un paper més secundari en l'actuació governamental, que no va poder evitar una forta inflació i que va acabar acceptant la realitat, tornant al patró or amb una paritat que reflectia la nova relació entre la moneda en circulació. Així es pot dir que la guerra la van pagar a França els estalviadors amb la pèrdua de 4/5 parts de l'or que havien acumulat a través dels seus dipòsits bancaris.
A partir de 1926, quan França i Gran Bretanya ja havien adoptat el patró or, podem parlar d'una recuperació d'aquest sistema, que fer que s'establisin polítiques monetàries restrictives per mantenir-lo. Tot i així, les condicions econòmiques eren molt diferents de les d'abans de la guerra. la superioritat britànica i la compensació entre el superàvit de la balança de pagaments i les inversions britàniques a l'exterior havien desaparegut. Nova York era el principal centre financer i hi havia una concentració molt més gran d'or, en poder dels EUA i França.
Els governs no van actuar d'acord amb la teoria del patró or perquè volien evitar les dificultats que això hauria representat per a les seves exportacions.
Els problemes més importants del funcionament del patró or després de la guerra van ser la menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i l'excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini. El patró or restablert va funcionar poc temps i malament, perquè els meanismes d'ajust eren inadequats, no restablien l'equilibri del sistema; el patró or va ser liquidat ràpidament per la depressió dels anys 30.
Els tractats de pau van significar una gran transformació del mapa polític d'Europa: es van crear sis nous estats i les fronteres de molts altres estats van experimentar canvis importants. Aquesta ampliació del nombre d'estats va fer créixer l'extensió de les fronteres europees i la seva consolidació no va ser gens fàcil, per causes polítiques i econòmiques. La solució es va buscar a través de reformes agràries i polítiques industrialitzadores.
Els nous països eren economies bàsicament agràries; les polítiques de reforma agrària pretenien oferir terres als desposseïts i millorar la producció. Però moltes d'aquestes reformes van ser poc eficaces i fins i tot contraproduents. Les reformes només van ser viables quan es van fer amb criteris econòmics i no ho van ser quan van predominar els criteris socials o els interessos polítics.
Les polítiques d'industrialització responien al nacionalisme econòmic de l'època, a la necessitat de substituir productes que ara s'havien d'importar, en un context de dificultats per equilibrar la balança de pagaments, i sobretot a l'ús de la industrialitzaió com a absorbent de mà d'obra i instrument de creixement econòmic. El resultat va ser la creació d'indústries tradicionals més que no pas d'indústries noves.
Així, els canvis fronterers i la creació dels nous estats no va comportar per al centreest d'Europa una situació de creixement econòmic, i els nous estats van haver de lluitar amb la manca de capitals disponibles, l'escassetat de la inversió i els desequilibris pressupostaris, que els van portar a polítiques econòmiques proteccionistes i deflacionistes.
Relacionant-ho amb l'època actual, podem veure que la gran transformació del mapa polític que va crear set nous estats encara existeix a l'actualitat (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia i Irlanda), tot i que durant uns anys alguns d'aquests estats van deixar de ser independents. El sistema del patró or, com ja vaig dir anteriorament, ja no existeix. Estats Units continua sent una de les principals potències econòmiques, seguida de Gran Bretanya i altres països. Alemanya ja no es troba en la situació de la postguerra, sinó que també és important en el conjunt de l'economia. En definitiva, els països que formaven la triple entesa són actualment capdavanters en l'economia mundial, i Alemanya s'ha posat també al davant amb els països rics, tot i que també han aparegut noves potències econòmiques com Japó, o se n'estan formant altres com Xina.
diumenge, 26 d’abril del 2009
dilluns, 20 d’abril del 2009
El sistema internacional de pagaments: el patró or
El creixement dels intercanvis i el fort augment de l'activitat econòmica van ser possibles, entre altres coses, gràcies a l'augment de l'oferta monetària i dels mitjans de pagament, aconseguit gràcies a la mobilització de l'estalvi a través de la banca i als descobriments de nous jaciments d'or i plata, però sobretot a la difusió del diner bancari. Els pagaments a llarga distància es van continuar fent a través de lletres de canvi, l'ús de la qual es va perfeccionar i ampliar per a facilitar a la vegada el crèdit i els pagaments a escala mundial. Gràcies a aquestes millores es va arribar al sistema internacional de pagaments de patró or, considerat a l'època com la causa de la bona marxa de l'economia mundial, tot i que no n'era més que el resultat.
Al segle XIX gairebé tots els països tenien fixada l'equivalència de les seves monedes, la major part d'ells amb un patró bimetàl·lic. A partir de 1870 les principals potències comercials es van passar del patró plata al patró or. A mitjan segle XIX només tenien un sistema monetari de patró or Anglaterra i Portugal. Les causes de l'abandonament dels patrons plata monometàl·lics o bimetàl·lics han estat diverses; hi va influir sobretot el descobriment de noves mines de plata a partir de 1859 i l'adopció del procediment electrolític de refinatge de la plata, dos fets que van abaratir la plata. A més, la lliura or anglesa era la base principal del comerç internacional. El tret de sortida de l'abandonament dels patrons plata el va donar Alemanya (1871) després de la guerra francoprussiana, aprofitant la forta indemnització de guerra que li va pagar França; va substituir l'antiga moneda de plata per una nova moneda d'or, venent plata a canvi d'or en els mercats internacionals. La sobreoferta de plata va ensorrar més el seu preu i els altres països es van afanyar a passar-se al patró or.
El creixement dels intrcanvis exigia una major disponibilitat de mitjans de pagament, que només va ser possible incrementant el diner bancari: bitllet de banc o paper moneda, compte corrent bancari o dipòsit a la vista... Per al conjunt dels tres països principals, l'oferta monetària es va multiplicar per 20 entre 1815 i 1913, però l'oferta metàl·lica només ho va fer per 4, la resta fou deguda al creixement del diner bancari.
A nivell internacional els pagaments es veuen facilitats per l'estabilitat de les principals monedes, però normalment els deutes se salden a través de les lletres de canvi, que facilitaven els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i el menor cost possibles i facilitava la disponibilitat de diners mitjançant el descompte.
A la darreria del segle XIX es va arribar al sistema internacional de pagaments de patró or, amb un alt grau de perfeccionament que facilitava en gran manera els intercanvis; es va arribar a pensar que l'economia mundial s'autoregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
La cotització de lletres de canvi (la major o menor taxa de descompte aplicada) tenia importants efectes equilibradors sobre les diverses economies nacionals. A més, si el mecanisme d’autoregulació que significava el mercat de lletres resultava insuficient, el patró or disposava encara de dos mecanismes secundaris per a retornar a l’equilibri econòmic: la sortida d’or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països creditors (quan la cotització d'una moneda s'allunya massa de la paritat, fins que sobrepassa el cost del trasllat d'or) i les variacions en el tipus d’interès; aquests tres mecanismes estaven connectats.
Però en realitat la pràctica observable sovint no seguia aquests mecanismes teòrics, sobretot en l'evolució dels preus i la modificació dels tipus d'interès; els bancs no apujaven el tipus d'interès quan calia fer-ho, ja que seguien el líder (Banc d'Anglaterra) i revien pressions del govern, i tampoc l'abaixaven quan calia. Tot i així, durant la vigència del sistema de patró or hi va haver pocs problemes d'ajust internacional.
La base principal del patró or abans de la Primera Guerra Mundial era la prioritat que els governs concedien al manteniment de la convertibilitat de la moneda; aquest mecanisme especulatiu de confiança suavitzava els ajustos i contribuïa a la bona marxa del sistema.
El sistema internacional de pagaments era tant de patró or com de patró lliura: es basava en la supremàcia britànica sobre l'economia i en l'ampla xarxa de relacions comercials i financeres de què disposava Gran Bretanya.
L'estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava sobretot els països centrals de l'economia mundial. La situació dels països perifèrics era més insegura.
El sistema internacional de patró or va ser destruit per la Primera Guerra Mundial.
Relacionat amb l'època actual, podem dir que actualment encara existeixen lletres de canvi , tot i que la forma més moderna de pagament a distància és la transfarència mitjançant ordinadors.
Pel que fa al sistema monetari, actualment existeix una moneda única, l'euro, a la majoria d'estats de la UE, excepte Dinamarca, Gran Bretanya i Suècia. L'1 de gener de 1999 van deixar d'existir com a sistemes independents les monedes dels onze països de la Unió que es van incorporar al pla de moneda única. L'1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda europea.
Gran Bretanya de moment no ha tingut plans d'adoptar l'euro. ja que, entre altres causes polítiques i econòmiques, molts britànics diuen que suprimir l'habilitat britànica de determinar les seves pròpies taxes d'interès tindria efectes dramàtics en la seva economia. Tot i així, darrerament la lliura ha perdut molt de poder adquisitiu i podria ser que Gran Bretanya es plantegés la possibilitat d'adoptar l'euro.
Al segle XIX gairebé tots els països tenien fixada l'equivalència de les seves monedes, la major part d'ells amb un patró bimetàl·lic. A partir de 1870 les principals potències comercials es van passar del patró plata al patró or. A mitjan segle XIX només tenien un sistema monetari de patró or Anglaterra i Portugal. Les causes de l'abandonament dels patrons plata monometàl·lics o bimetàl·lics han estat diverses; hi va influir sobretot el descobriment de noves mines de plata a partir de 1859 i l'adopció del procediment electrolític de refinatge de la plata, dos fets que van abaratir la plata. A més, la lliura or anglesa era la base principal del comerç internacional. El tret de sortida de l'abandonament dels patrons plata el va donar Alemanya (1871) després de la guerra francoprussiana, aprofitant la forta indemnització de guerra que li va pagar França; va substituir l'antiga moneda de plata per una nova moneda d'or, venent plata a canvi d'or en els mercats internacionals. La sobreoferta de plata va ensorrar més el seu preu i els altres països es van afanyar a passar-se al patró or.
El creixement dels intrcanvis exigia una major disponibilitat de mitjans de pagament, que només va ser possible incrementant el diner bancari: bitllet de banc o paper moneda, compte corrent bancari o dipòsit a la vista... Per al conjunt dels tres països principals, l'oferta monetària es va multiplicar per 20 entre 1815 i 1913, però l'oferta metàl·lica només ho va fer per 4, la resta fou deguda al creixement del diner bancari.
A nivell internacional els pagaments es veuen facilitats per l'estabilitat de les principals monedes, però normalment els deutes se salden a través de les lletres de canvi, que facilitaven els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i el menor cost possibles i facilitava la disponibilitat de diners mitjançant el descompte.
A la darreria del segle XIX es va arribar al sistema internacional de pagaments de patró or, amb un alt grau de perfeccionament que facilitava en gran manera els intercanvis; es va arribar a pensar que l'economia mundial s'autoregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
La cotització de lletres de canvi (la major o menor taxa de descompte aplicada) tenia importants efectes equilibradors sobre les diverses economies nacionals. A més, si el mecanisme d’autoregulació que significava el mercat de lletres resultava insuficient, el patró or disposava encara de dos mecanismes secundaris per a retornar a l’equilibri econòmic: la sortida d’or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països creditors (quan la cotització d'una moneda s'allunya massa de la paritat, fins que sobrepassa el cost del trasllat d'or) i les variacions en el tipus d’interès; aquests tres mecanismes estaven connectats.
Però en realitat la pràctica observable sovint no seguia aquests mecanismes teòrics, sobretot en l'evolució dels preus i la modificació dels tipus d'interès; els bancs no apujaven el tipus d'interès quan calia fer-ho, ja que seguien el líder (Banc d'Anglaterra) i revien pressions del govern, i tampoc l'abaixaven quan calia. Tot i així, durant la vigència del sistema de patró or hi va haver pocs problemes d'ajust internacional.
La base principal del patró or abans de la Primera Guerra Mundial era la prioritat que els governs concedien al manteniment de la convertibilitat de la moneda; aquest mecanisme especulatiu de confiança suavitzava els ajustos i contribuïa a la bona marxa del sistema.
El sistema internacional de pagaments era tant de patró or com de patró lliura: es basava en la supremàcia britànica sobre l'economia i en l'ampla xarxa de relacions comercials i financeres de què disposava Gran Bretanya.
L'estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava sobretot els països centrals de l'economia mundial. La situació dels països perifèrics era més insegura.
El sistema internacional de patró or va ser destruit per la Primera Guerra Mundial.
Relacionat amb l'època actual, podem dir que actualment encara existeixen lletres de canvi , tot i que la forma més moderna de pagament a distància és la transfarència mitjançant ordinadors.
Pel que fa al sistema monetari, actualment existeix una moneda única, l'euro, a la majoria d'estats de la UE, excepte Dinamarca, Gran Bretanya i Suècia. L'1 de gener de 1999 van deixar d'existir com a sistemes independents les monedes dels onze països de la Unió que es van incorporar al pla de moneda única. L'1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda europea.
Gran Bretanya de moment no ha tingut plans d'adoptar l'euro. ja que, entre altres causes polítiques i econòmiques, molts britànics diuen que suprimir l'habilitat britànica de determinar les seves pròpies taxes d'interès tindria efectes dramàtics en la seva economia. Tot i així, darrerament la lliura ha perdut molt de poder adquisitiu i podria ser que Gran Bretanya es plantegés la possibilitat d'adoptar l'euro.
dissabte, 11 d’abril del 2009
L'evolució del comerç i polítiques comercials i els moviments internacionals de factors de producció
L'evolució de la producció i de les polítiques econòmiques imposades pels governs fa que es puguin distingir quatre etapes en el creixement comercial del segle XIX.
1ª fase: de 1815 a 1847, l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes. Hi va haver un fort creixement comercial, degut a la recuperació del retrocés de l'etapa de guerres, al creixement de la població, a la primera difusió de productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores de transport.
2ª fase: de 1847 a 1868 hi va haver una forta acceleració del creixement comercial, degut a la demanda de matèries primeres industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball i a l'augment de les disponibilitats de moneda. A més, Gran Bretanya va adoptar el lliurecanvisme i es va difondre cap als altres països, tot i que la seva imposició no va ser fàcil.
3ª fase: de 1868 a 1896 les taxes de creixement del comerç van ser molt més baixes, sobretot a Europa, a causa de la maduresa de les indústries nacionals, la fi de la primera gran empenta de construcció de línies ferroviàries, la dificultat de molts paísos monoexportadors primaris, la depressió econòmica i la substitució de les polítiques de creixement alternatiu per polítiques d'industrialització protegida. A més, entre 1873 i 1895 hi va haver una crisi de sobreproducció industrial i agrària, que es va traduir en una crisi financera. Les conseqüències de la depressió foren diverses i molt importants. Es va passar d'una fase d'optimisme i integració internacional, representada pel lliurecanvisme i la divisió internacional del treball, a una fase d'egoïsme nacional, d'industrialització concurrent, de protecció de la producció i el treball de cada país i de captura de mercats, que duraria fins després de la Segona Guerra Mundial. Per sortir de la crisi es va adoptar la defensa de la producció nacional, industrial i agrària, a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Però aquest proteccionisme era molt diferent de l'anterior: era global i molt més selectiu; a més, es va transformar en nacionalisme econòmic, ja que es tractava de posar la força de l'estat al servei del capitalisme nacional, en tots els àmbits. Al mateix temps, les grans empreses s'organitzen a escala internacional amb la finalitat de salvar els obstacles del proteccionisme i mantenir els beneficis, amb la creació de filials i càrtels.
4ª fase: a partir de 1896 hi ha una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional, gràcies a la superació de la depressió: recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis provocat per la difusió de nous productes de la Segona Revolució Tecnològica. A més, hi van haver altres millores, i tot i que es mantenia el proteccionisme, aquest no va ser un obstacle.
Aquesta visió política comercial és vàlida per Europa; els Estats Units van tenir els seus ritmes propis, sovint a contracorrent dels europeus.
La gran emigració del segle XIX va europeïtzar gran part del món. Va ser un procés accelerat i desigual: la majoria d'emigrants sortien de Gran Bretanya i d'Itàlia, tot i que també n'hi havia d'Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica. El 60% anaven a parar als Estats Units i la resta a Argentina, el Canadà o Austràlia i Nova Zelanda. També hi va haver diferents ritmes i onades d'emigració, segons la situació en què es trobava cada país.
Les causes de l'emigració europea responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió pot ser conseqüència de guerres o persecucions, però sobretot de pèrdua de terra o feina com a conseqüència del creixement demogràfic i el canvi tecnològic. Pel que fa a l'atracció, els emigrants tenen l'esperança d'una vida millor, fins i tot d'enriquiment. L'atracció principal era la possibilitat de disposar de terra pròpia o d'obtenir feina i salaris més alts. A més, aquesta atracció cresqué en els moments en què alguns països oferien terres i ajudes d'instal·lació als emigrants. Van afavorir l'emigració la desaparició de traves legals, l'abaratiment del viatge i la millora de la informació.
El resultat de l'emigració és el pas de zones amb més oferta que demanda de treball a zones amb més demanda, i per tant amb rendes elevades i sense atur considerable. Les conseqüències de l'emigració van ser favorables tant per Europa com pels països de destinació. A Europa va disminuir la pressió sobre la terra i les remeses dels emigrants i va permetre millorar els salaris industrials i l'economia en general. Per als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. L'excés d'immigració, però, pot provocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.
Abans de mitjan segle XIX la inversió exterior va començar a créixer fortament com a conseqüencia de l'acumulació d'estalvi que buscava uns beneficis més elevats i segurs, la creació d'institucions i mercats financers especialitzats i la demanda de capitals per a la construcció de línies ferroviàries i creació de companyies mineres. Més tard s'hi van afegir les obres i serveis públics i la inversió en empreses privades. Els dos determinants principals de la inversió exterior de capitals en el conjunt del segle XIX van ser la urbanització i el progrés tècnic.
El capital procedia sobretot de Gran Bretanya i França; a partir de 1870 s'hi van afegir Alemanya i els Estats Units. La destinació va ser sobretot Europa (es va dirigir al deute públic i al ferrocarril) i Amèrica del Nord.
Per als països exportadors les conseqüències van ser molt desiguals: van permetre grans negocis, però també hi va haver moltes empreses fracassades i molts països no van pagar amb regularitat el seu deute públic. Als països prestataris els capitals van ajudar al seu desenvolupament, tot i que en algun cas els resultats podien ser negatius pel país receptor (indústries extractives i plantacions). La pitjor situació és la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que no els van saber invertir.
Tot i així, la inversió internacional i la gran emigració europea, per al conjunt de l'economia internacional, van tenir resultats clarament positius.
En relació amb l'època actual, podem dir que actualment hi continua havent emigració, però ara són emigrants de països subdesenvolupats que es traslladen a països desenvolupats, amb l'esperança poc realista de trobar una millor vida i trobar feina. Quan arriben al país de destí es troben en males condicions i els és molt difícil trobar una feina, sobretot en els moments de crisi. A més, molts d'aquests immigrants intenten entrar al país de forma il·legal, i molts d'ells moren en el moment d'intentar-ho.
Respecte a la inversió de capitals, encara actualment hi ha molts països que inverteixen en altres; a més, hi continua havent el problema del deute extern, ja que alguns països no poden pagar-lo perquè no han fet una bona inversió del capital.
1ª fase: de 1815 a 1847, l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes. Hi va haver un fort creixement comercial, degut a la recuperació del retrocés de l'etapa de guerres, al creixement de la població, a la primera difusió de productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores de transport.
2ª fase: de 1847 a 1868 hi va haver una forta acceleració del creixement comercial, degut a la demanda de matèries primeres industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball i a l'augment de les disponibilitats de moneda. A més, Gran Bretanya va adoptar el lliurecanvisme i es va difondre cap als altres països, tot i que la seva imposició no va ser fàcil.
3ª fase: de 1868 a 1896 les taxes de creixement del comerç van ser molt més baixes, sobretot a Europa, a causa de la maduresa de les indústries nacionals, la fi de la primera gran empenta de construcció de línies ferroviàries, la dificultat de molts paísos monoexportadors primaris, la depressió econòmica i la substitució de les polítiques de creixement alternatiu per polítiques d'industrialització protegida. A més, entre 1873 i 1895 hi va haver una crisi de sobreproducció industrial i agrària, que es va traduir en una crisi financera. Les conseqüències de la depressió foren diverses i molt importants. Es va passar d'una fase d'optimisme i integració internacional, representada pel lliurecanvisme i la divisió internacional del treball, a una fase d'egoïsme nacional, d'industrialització concurrent, de protecció de la producció i el treball de cada país i de captura de mercats, que duraria fins després de la Segona Guerra Mundial. Per sortir de la crisi es va adoptar la defensa de la producció nacional, industrial i agrària, a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Però aquest proteccionisme era molt diferent de l'anterior: era global i molt més selectiu; a més, es va transformar en nacionalisme econòmic, ja que es tractava de posar la força de l'estat al servei del capitalisme nacional, en tots els àmbits. Al mateix temps, les grans empreses s'organitzen a escala internacional amb la finalitat de salvar els obstacles del proteccionisme i mantenir els beneficis, amb la creació de filials i càrtels.
4ª fase: a partir de 1896 hi ha una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional, gràcies a la superació de la depressió: recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis provocat per la difusió de nous productes de la Segona Revolució Tecnològica. A més, hi van haver altres millores, i tot i que es mantenia el proteccionisme, aquest no va ser un obstacle.
Aquesta visió política comercial és vàlida per Europa; els Estats Units van tenir els seus ritmes propis, sovint a contracorrent dels europeus.
La gran emigració del segle XIX va europeïtzar gran part del món. Va ser un procés accelerat i desigual: la majoria d'emigrants sortien de Gran Bretanya i d'Itàlia, tot i que també n'hi havia d'Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica. El 60% anaven a parar als Estats Units i la resta a Argentina, el Canadà o Austràlia i Nova Zelanda. També hi va haver diferents ritmes i onades d'emigració, segons la situació en què es trobava cada país.
Les causes de l'emigració europea responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió pot ser conseqüència de guerres o persecucions, però sobretot de pèrdua de terra o feina com a conseqüència del creixement demogràfic i el canvi tecnològic. Pel que fa a l'atracció, els emigrants tenen l'esperança d'una vida millor, fins i tot d'enriquiment. L'atracció principal era la possibilitat de disposar de terra pròpia o d'obtenir feina i salaris més alts. A més, aquesta atracció cresqué en els moments en què alguns països oferien terres i ajudes d'instal·lació als emigrants. Van afavorir l'emigració la desaparició de traves legals, l'abaratiment del viatge i la millora de la informació.
El resultat de l'emigració és el pas de zones amb més oferta que demanda de treball a zones amb més demanda, i per tant amb rendes elevades i sense atur considerable. Les conseqüències de l'emigració van ser favorables tant per Europa com pels països de destinació. A Europa va disminuir la pressió sobre la terra i les remeses dels emigrants i va permetre millorar els salaris industrials i l'economia en general. Per als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. L'excés d'immigració, però, pot provocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.
Abans de mitjan segle XIX la inversió exterior va començar a créixer fortament com a conseqüencia de l'acumulació d'estalvi que buscava uns beneficis més elevats i segurs, la creació d'institucions i mercats financers especialitzats i la demanda de capitals per a la construcció de línies ferroviàries i creació de companyies mineres. Més tard s'hi van afegir les obres i serveis públics i la inversió en empreses privades. Els dos determinants principals de la inversió exterior de capitals en el conjunt del segle XIX van ser la urbanització i el progrés tècnic.
El capital procedia sobretot de Gran Bretanya i França; a partir de 1870 s'hi van afegir Alemanya i els Estats Units. La destinació va ser sobretot Europa (es va dirigir al deute públic i al ferrocarril) i Amèrica del Nord.
Per als països exportadors les conseqüències van ser molt desiguals: van permetre grans negocis, però també hi va haver moltes empreses fracassades i molts països no van pagar amb regularitat el seu deute públic. Als països prestataris els capitals van ajudar al seu desenvolupament, tot i que en algun cas els resultats podien ser negatius pel país receptor (indústries extractives i plantacions). La pitjor situació és la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que no els van saber invertir.
Tot i així, la inversió internacional i la gran emigració europea, per al conjunt de l'economia internacional, van tenir resultats clarament positius.
En relació amb l'època actual, podem dir que actualment hi continua havent emigració, però ara són emigrants de països subdesenvolupats que es traslladen a països desenvolupats, amb l'esperança poc realista de trobar una millor vida i trobar feina. Quan arriben al país de destí es troben en males condicions i els és molt difícil trobar una feina, sobretot en els moments de crisi. A més, molts d'aquests immigrants intenten entrar al país de forma il·legal, i molts d'ells moren en el moment d'intentar-ho.
Respecte a la inversió de capitals, encara actualment hi ha molts països que inverteixen en altres; a més, hi continua havent el problema del deute extern, ja que alguns països no poden pagar-lo perquè no han fet una bona inversió del capital.
dimecres, 25 de març del 2009
Les economies sotmeses i la integració dels mercats dels productes i de factors de producció
La industrialització va provocar la globalització de l'economia, dirigida pels països industrialitzats, els quals van crear mecanismes de dominació sobre la resta del món, fent servir la força en cas necessari. Al començament del segle XIX el colonialisme era un fenòmen en retrocés. Però els països industrialitzats van fer valer la seva superioritat per a imposar-se a la resta del món i aquest predomini va representar la formació de noves colònies; al final del segle XIX el colonialisme abastava tot el món. Aquesta penetració del capitalisme es va fer mitjançant el comerç. La globalització econòmica va generar un creixement a tot arreu, però van créixer les diferències econòmiques i les diferències dins de les societats sotmeses.
Els europeus van ocupar les zones temperades del món, on era possible disposar de molta terra i reproduir formes de producció i de vida europees; les Noves Europes van ser Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. La producció i comercialització d'aquests països van créixer molt. Els seus negocis es veien afectats per crisis financeres o caigudes de la demana internacional del principal producte d'exportació, però tenien una ràpida capacitat d'adaptació a productes nous. Les matèries primeres i el ritme de creixement eren diferents en cada país.
A l'Índia hi va haver una sèrie de revoltes contra la Companyia, que dominava la colònia, que van impulsar la corona britànica a fer-se'n càrrec directament; la causa era l'anorreament de l'antiga manufactura de cotó. La indústria índia es va ensorrar i va empènyer a l'Índia al subdesenvolupament. A partir de 1857 el territori es va obrir al comerç internacional, que va resultar vital per l'economia britànica.
Pels països industrialitzats, abans de 1880, era molt important l'obertura del comerç a escala mundial. l'Imperi turc, Pèrsia, la Xina i Japó van ser forçats a obrir-se al comerç europeu mitjançant tractats comercials desfavorables, sovint sota pressió militar. També molts països del centre i sud d'Amèrica independents es trobaven mediatitzats políticament i econòmicament per una potència exterior: són les colònies informals.
A partir de 1880 es va produir en poc temps una immensa ocupació de territoris que va posar sota el poder dels principals països industrialitzats la major part d'Àsia, Àfrica i Oceania; a la vigília de la Primera Guerra Mundial, 10 països controlaven la major part del món. Aquest domini va començar amb la conferència de Berlín de 1885 i es va dur a terme a través de la subjecció de la població indígena majoritària per mitjà de l'exèrcit i l'administració, que defenaven els interessos de la metròpoli; aquest procés es coneix com a imperialisme i es va donar sobretot per factors econòmics i polítics. La base de l'imperialisme era el descobriment de diamants i or i la competència creixent entre els països industrialitzats. Però el cost de les colònies va ser superior als costos obtinguts i només es van beneficiar les classes altes (particulars, inversors, etc.).
Les economies industrials tenen una gran dependència del comerç exterior; la disponibilitat de transports va fer possible, després de la Revolució Industrial, un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. La integració dels mercats de factors de producció es va fer exportant factors dels llocs on eren abundants cap als llocs on eren escassos: capital i treball es van traslladar on la terra era abundant. Això va afavorir als europeus i va perjudicar als pobladors anteriors. La integració dels mercats va provocar l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món dels països capitalistes.
El creixement del comerç es va produir perquè el desenvolupament va provocar l'especialització, i en una economia especialitzada cada país necessita intercanviar més coses amb els altres, que comporta que la població disposi d'una major capacitat adquisitiva. Aquest creixement va permetre una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència. El comerç era un mitjà de transmissió de creixement econòmic.
Així, el creixement del comerç entre 1815 i 1913 va ser molt gran i desigual, amb un clar predomini d'Europa i un creixement de la divisió internacional del treball. L'impacte de la producció industrial sobre la resta del món, però, va provocar un procés de retroalimentació: es van intensificar les capacitats productives de cada país cap als productes que donaven avantatges en el comerç internacional, que va ser un factor de creixement empobridor.
Actualment la nostra forma de vida es basa en el consum diari de productes de tots els continents; només a l'hora d'esmorzar podem consumir fruita de Sudamèrica, cacau i cafè d'Àfrica, mantega del nord d'Europa, etc. Això suposa una despesa energètica important per transportar aquests productes, la major part de la qual és energia no renovable: petroli i gas.
Aquest sistema de distribució i consum, a més de ser poc sostenible energèticament, crea una gran dependència entre països. Crec que ens hauriem de replantejar el model econòmic que estem desenvolupant entre tots i ser plenament conscients dels riscos que comporta.
Els europeus van ocupar les zones temperades del món, on era possible disposar de molta terra i reproduir formes de producció i de vida europees; les Noves Europes van ser Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. La producció i comercialització d'aquests països van créixer molt. Els seus negocis es veien afectats per crisis financeres o caigudes de la demana internacional del principal producte d'exportació, però tenien una ràpida capacitat d'adaptació a productes nous. Les matèries primeres i el ritme de creixement eren diferents en cada país.
A l'Índia hi va haver una sèrie de revoltes contra la Companyia, que dominava la colònia, que van impulsar la corona britànica a fer-se'n càrrec directament; la causa era l'anorreament de l'antiga manufactura de cotó. La indústria índia es va ensorrar i va empènyer a l'Índia al subdesenvolupament. A partir de 1857 el territori es va obrir al comerç internacional, que va resultar vital per l'economia britànica.
Pels països industrialitzats, abans de 1880, era molt important l'obertura del comerç a escala mundial. l'Imperi turc, Pèrsia, la Xina i Japó van ser forçats a obrir-se al comerç europeu mitjançant tractats comercials desfavorables, sovint sota pressió militar. També molts països del centre i sud d'Amèrica independents es trobaven mediatitzats políticament i econòmicament per una potència exterior: són les colònies informals.
A partir de 1880 es va produir en poc temps una immensa ocupació de territoris que va posar sota el poder dels principals països industrialitzats la major part d'Àsia, Àfrica i Oceania; a la vigília de la Primera Guerra Mundial, 10 països controlaven la major part del món. Aquest domini va començar amb la conferència de Berlín de 1885 i es va dur a terme a través de la subjecció de la població indígena majoritària per mitjà de l'exèrcit i l'administració, que defenaven els interessos de la metròpoli; aquest procés es coneix com a imperialisme i es va donar sobretot per factors econòmics i polítics. La base de l'imperialisme era el descobriment de diamants i or i la competència creixent entre els països industrialitzats. Però el cost de les colònies va ser superior als costos obtinguts i només es van beneficiar les classes altes (particulars, inversors, etc.).
Les economies industrials tenen una gran dependència del comerç exterior; la disponibilitat de transports va fer possible, després de la Revolució Industrial, un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. La integració dels mercats de factors de producció es va fer exportant factors dels llocs on eren abundants cap als llocs on eren escassos: capital i treball es van traslladar on la terra era abundant. Això va afavorir als europeus i va perjudicar als pobladors anteriors. La integració dels mercats va provocar l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món dels països capitalistes.
El creixement del comerç es va produir perquè el desenvolupament va provocar l'especialització, i en una economia especialitzada cada país necessita intercanviar més coses amb els altres, que comporta que la població disposi d'una major capacitat adquisitiva. Aquest creixement va permetre una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència. El comerç era un mitjà de transmissió de creixement econòmic.
Així, el creixement del comerç entre 1815 i 1913 va ser molt gran i desigual, amb un clar predomini d'Europa i un creixement de la divisió internacional del treball. L'impacte de la producció industrial sobre la resta del món, però, va provocar un procés de retroalimentació: es van intensificar les capacitats productives de cada país cap als productes que donaven avantatges en el comerç internacional, que va ser un factor de creixement empobridor.
Actualment la nostra forma de vida es basa en el consum diari de productes de tots els continents; només a l'hora d'esmorzar podem consumir fruita de Sudamèrica, cacau i cafè d'Àfrica, mantega del nord d'Europa, etc. Això suposa una despesa energètica important per transportar aquests productes, la major part de la qual és energia no renovable: petroli i gas.
Aquest sistema de distribució i consum, a més de ser poc sostenible energèticament, crea una gran dependència entre països. Crec que ens hauriem de replantejar el model econòmic que estem desenvolupant entre tots i ser plenament conscients dels riscos que comporta.
dimarts, 17 de març del 2009
Les industrialitzacions endarrerides i insuficients
El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial està format pels països de l'arc exterior europeu, d'Escandinàvia a Portugal passant per Rússia i els Balcans. Abans de 1870 aquests països van tenir un escàs èxit industrial, a causa de la migradesa de mercat, el manteniment d'estructures polítiques i socials i de formes de propietat tradicionals, de la carència de matèries primeres, el baix grau d'educació i l'opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. Però al 1870 aquests països ja havien iniciat processos d'industrialització i tenien una xarxa de ferrocarril, però continuaven sent economies agràries, amb poca capacitat de creixement. De 1870 a 1914 alguns països van aconseguir fer un gran salt endavant i el 1914 es trobaven prop dels països avançats, gràcies a la combinació d'innovacions de la primera i segona revolucions tecnològiques i l'aprofitament d'alguns avantatges peculiars. Però la resta de països van haver d'esperar-se fins a la segona meitat del segle XX per desenvolupar-se com economies industrials.
Abans de 1870, Holanda i els països escandinaus no havien pogut participar en la primera Revolució Industrial pel desavantatge de l'escassetat de carbó i ferro. Però a partir de 1870 aquests països van industrualitzar-se ràpidament gràcies a l'exportació de matèries primeres, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals, l'obertura al mercat mundial, la proximitat a mercats amb forta demanda, la millora dels transports, la disponibilitat de capital estranger i les noves fonts i formes d'energia i processos industrials.
Els països més endarrerits eren Itàlia, Rússia i Japó. Eren països amb un grau de formació baix i sense tradició industrial; mantenien estructures socials i polítiques tradicionals, la majoria de la població vivia d'una agricultura poc productiva amb moltes rendes i impostos i no disposaven dels capitals suficients per a la inversió industrial ni d'un mercat sufucient pels productes industrials. Estaven atrapats en una agricultura d'autoconsum que oferia poques possibilitats de creixement i d'industrialització. A més, van adoptar polítiques econòmiques lliurecanvistes, que significaven l'acceptació de la divisió internacional del treball i l'implus directe de l'estat a la industrialització.
Actualment els països més industrialitzats estàn situats a l'hemisferi nord, i continuen sent els que dominen l'economia, com en els moments de la industrialització. La resta del món, sobretot Àfrica, queda al marge del desenvolupament perquè és un continent abans colonitzat i ara explotat pels països més rics. Àsia està evolucionant i transformant-se, sobretot a la Xina i al sud-est asiàtic, on els països del primer món inverteixen capital i exploten la seva mà d'obra barata, aconseguint preus baixos i posant a prova el mercat globalitzat. La Índia també s'està transformant ràpidament i la seva indústria comença a ser molt important.
Àfrica pateix una situació de subdesenvolupament, explotació dels recursos minerals i agraris, manca d'infraestructures, governs corruptes i lluites ètniques que fa molt difícil el seu accés al desenvolupament. Tot això fa afirma que els països industrialitzats (hemisferi nord) continuin sent els que dominen l'economia, encara que en els propers anys es poden preveure canvis importants.
Abans de 1870, Holanda i els països escandinaus no havien pogut participar en la primera Revolució Industrial pel desavantatge de l'escassetat de carbó i ferro. Però a partir de 1870 aquests països van industrualitzar-se ràpidament gràcies a l'exportació de matèries primeres, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals, l'obertura al mercat mundial, la proximitat a mercats amb forta demanda, la millora dels transports, la disponibilitat de capital estranger i les noves fonts i formes d'energia i processos industrials.
Els països més endarrerits eren Itàlia, Rússia i Japó. Eren països amb un grau de formació baix i sense tradició industrial; mantenien estructures socials i polítiques tradicionals, la majoria de la població vivia d'una agricultura poc productiva amb moltes rendes i impostos i no disposaven dels capitals suficients per a la inversió industrial ni d'un mercat sufucient pels productes industrials. Estaven atrapats en una agricultura d'autoconsum que oferia poques possibilitats de creixement i d'industrialització. A més, van adoptar polítiques econòmiques lliurecanvistes, que significaven l'acceptació de la divisió internacional del treball i l'implus directe de l'estat a la industrialització.
Actualment els països més industrialitzats estàn situats a l'hemisferi nord, i continuen sent els que dominen l'economia, com en els moments de la industrialització. La resta del món, sobretot Àfrica, queda al marge del desenvolupament perquè és un continent abans colonitzat i ara explotat pels països més rics. Àsia està evolucionant i transformant-se, sobretot a la Xina i al sud-est asiàtic, on els països del primer món inverteixen capital i exploten la seva mà d'obra barata, aconseguint preus baixos i posant a prova el mercat globalitzat. La Índia també s'està transformant ràpidament i la seva indústria comença a ser molt important.
Àfrica pateix una situació de subdesenvolupament, explotació dels recursos minerals i agraris, manca d'infraestructures, governs corruptes i lluites ètniques que fa molt difícil el seu accés al desenvolupament. Tot això fa afirma que els països industrialitzats (hemisferi nord) continuin sent els que dominen l'economia, encara que en els propers anys es poden preveure canvis importants.
divendres, 13 de març del 2009
La difusió de la industrialització
La Revolució Industrial es va produir a Anglaterra i els altres països es van industrialitzar a partir de la tecnologia britànica, però de manera lenta i desigual. El primer cercle de difusió estava format per països semblants a Gran Bretanya (factors, el capital humà i el sistema de valors): Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i els Estats Units. La seva industrialització s'inicià i consolidà a partir de 1830. El segon cercle apareix a partir de 1870 i està format per la resta d'Europa, d'Escandinàvia al Mediterrani, Rússia i Japó. Més tard comencen la industrialització Àsia i Amèrica llatina.
Gran Bretanya va ser l'economia capdavantera a nivell mundial fins a 1914. Tot i així, va passar per diferents etapes: entre 1830 i 1870 era el principal motor mundial, ja que tenia una gran producció de carbó, ferro i cotó i era l'únic productor de maquinària; a més, les seves exportacions van tenir un fort creixement i tenia una política lliurecanvista. En canvi, enre 1870 i 1914, Gran Bretanya es troba en una etapa de climateri: tot i que continua sent la primera potència europea i comercial i financera mundial, s'alenteix el seu ritme de creixement, a causa de la industrialització dels països del pimer cercle, la política econòmica i l'actitud continuista i defensiva de Gan Bretanya.
Fins a 1840, França i Alemanya van tenir la primera fase de creixement, lligada sobretot a la producció tradicional, però va ser un procés lent a causa d'obstacles, sobretot polítics. Entre 1840 i 1870 va arrencar la industrialització: es van construir les xarxes ferroviàries, es van introduir els processos i la maquinària de la Revolució Industrial i es van crear nous bancs. Però entre 1870 i 1914, els dos països van tenir un comportament diferent: l'economia alemanya va créixer molt més que la francesa, a causa de guerres, crisis agràries i sobretot l'escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica per part de França. El creixement alemany for degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial, constantment renovats i ampliats gràcies a la forta investigació.
Estats Units va tenir un fort creixement fins a convertir-se a finals del s. XIX en la primera potència econòmica mundial, a causa de l'engrandiment del territori, el seu poblament, el creixement econòmic, la millora dels transports (sobretot el ferrocarril), les inversions europees, etc. Entre 1860 i 1913, Estats Units va tenir un fort creixement, molt més accelerat que el dels països europeus, gràcies sobretot al creixement industrial (indústria base).
Així, Alemanya i Estats Units van ser els països líders de la Segona Revolució Tecnològica.
Bèlgica i Suïssa, tot i ser països petits, també van tenir un gran desenvolupament: el 1913 eren els principals exportadors mundials en termes per càpita, però en termes absoluts tenien poca imporància.
En conclusió, podem dir que actualment Estats Units continua sent la principal potència econòmica mundial, seguida de molts països europeus, però l'economia està globlitzada i els països depenen més els uns dels altres. Tot i així, una forta crisi acompanyada d'una guerra o d'una mala organització del país pot provocar una mala situació econòmica i pot capgirar la situació, com va passar a França. La crisi actual farà necessari un replantejament de l'economia mundial.
Gran Bretanya va ser l'economia capdavantera a nivell mundial fins a 1914. Tot i així, va passar per diferents etapes: entre 1830 i 1870 era el principal motor mundial, ja que tenia una gran producció de carbó, ferro i cotó i era l'únic productor de maquinària; a més, les seves exportacions van tenir un fort creixement i tenia una política lliurecanvista. En canvi, enre 1870 i 1914, Gran Bretanya es troba en una etapa de climateri: tot i que continua sent la primera potència europea i comercial i financera mundial, s'alenteix el seu ritme de creixement, a causa de la industrialització dels països del pimer cercle, la política econòmica i l'actitud continuista i defensiva de Gan Bretanya.
Fins a 1840, França i Alemanya van tenir la primera fase de creixement, lligada sobretot a la producció tradicional, però va ser un procés lent a causa d'obstacles, sobretot polítics. Entre 1840 i 1870 va arrencar la industrialització: es van construir les xarxes ferroviàries, es van introduir els processos i la maquinària de la Revolució Industrial i es van crear nous bancs. Però entre 1870 i 1914, els dos països van tenir un comportament diferent: l'economia alemanya va créixer molt més que la francesa, a causa de guerres, crisis agràries i sobretot l'escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica per part de França. El creixement alemany for degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial, constantment renovats i ampliats gràcies a la forta investigació.
Estats Units va tenir un fort creixement fins a convertir-se a finals del s. XIX en la primera potència econòmica mundial, a causa de l'engrandiment del territori, el seu poblament, el creixement econòmic, la millora dels transports (sobretot el ferrocarril), les inversions europees, etc. Entre 1860 i 1913, Estats Units va tenir un fort creixement, molt més accelerat que el dels països europeus, gràcies sobretot al creixement industrial (indústria base).
Així, Alemanya i Estats Units van ser els països líders de la Segona Revolució Tecnològica.
Bèlgica i Suïssa, tot i ser països petits, també van tenir un gran desenvolupament: el 1913 eren els principals exportadors mundials en termes per càpita, però en termes absoluts tenien poca imporància.
En conclusió, podem dir que actualment Estats Units continua sent la principal potència econòmica mundial, seguida de molts països europeus, però l'economia està globlitzada i els països depenen més els uns dels altres. Tot i així, una forta crisi acompanyada d'una guerra o d'una mala organització del país pot provocar una mala situació econòmica i pot capgirar la situació, com va passar a França. La crisi actual farà necessari un replantejament de l'economia mundial.
diumenge, 8 de març del 2009
El procés d'industrialització
Després de la Revolució Industrial va ser molt important el creixement produit per la difusió i la millora de les màquines i els processos anteriors, que va significar més producció i creixement de la renda. Al segle XVIII, a Gran Bretanya, va començar la transició demogràfica, el pas del cicle demogràfic antic al modern, que primer va produir un fort creixement de la població (la mortalitat va caure), després la taxa de creixement va disminuir gràcies a la caiguda de la natalitat, i finalment va acabar amb una mortalitat i natalitat baixes i estables; però aquesta fase no es va produir al mateix moment en tots els països. Hi va haver una tendència de passar del camp a la ciutat i del sector primari al secundari i terciari. Al principi hi va haver un augment del factor treball per sobre del creixement de la població, que més tard es va anar desaccelerant.
Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d'explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat, gràcies a les millores i a la Revolució Industrial.
Després de la Revolució Industrial el progrés tècnic i el creixement industrial van créixer ràpidament; es van crear noves fàbriques i van aparèixer nous invents i millores que podien augmentar la produtivitat de les innovacions anteriors. El predomini industrial corresponia a Gran Bretanya. Les principals innovacions van ser la implantació de la fàbrica com a lloc habitual de treball i les innovacions en els sectors del transport, la siderúrgia i l'energia.
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l'aportació de capitals en quantitats superiors a les de les empreses tradicionals i en la mesura que els diversos països s'industrialitzaven es feia necessària una profunda transformació del sistema financer. Es van crear nous bancs i va aparèixer la borsa. També van ser importants la lletra de canvi, les societats de crèdit (bancs que tenien com a finalitat el finançament de les grans empreses), etc. Tot aquest procés, però, va ser diferent segons els països, i les transformacions experimentades en el sistema financer es van demostrar suficients. La societat anònima va ser la forma d'organització majoritària i la dimensió creixent de les empreses va exigir una organització cada cop més complexa del procés de treball.
En relació a l'època actual podem dir que molts d'aquests canvis i innovacions han continuat fins a l'actualitat i són la base de l'organització empresarial actual i del finançament, com per exemple les societats anònimes, que actualment encara existeixen, i la creació de la borsa i de bancs més grans. A diferència d'aquella època, actualment ja no estem l'etapa de transició demogràfica, sinó que ja hem arribat plenament al cicle demogràfic modern.
Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d'explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat, gràcies a les millores i a la Revolució Industrial.
Després de la Revolució Industrial el progrés tècnic i el creixement industrial van créixer ràpidament; es van crear noves fàbriques i van aparèixer nous invents i millores que podien augmentar la produtivitat de les innovacions anteriors. El predomini industrial corresponia a Gran Bretanya. Les principals innovacions van ser la implantació de la fàbrica com a lloc habitual de treball i les innovacions en els sectors del transport, la siderúrgia i l'energia.
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l'aportació de capitals en quantitats superiors a les de les empreses tradicionals i en la mesura que els diversos països s'industrialitzaven es feia necessària una profunda transformació del sistema financer. Es van crear nous bancs i va aparèixer la borsa. També van ser importants la lletra de canvi, les societats de crèdit (bancs que tenien com a finalitat el finançament de les grans empreses), etc. Tot aquest procés, però, va ser diferent segons els països, i les transformacions experimentades en el sistema financer es van demostrar suficients. La societat anònima va ser la forma d'organització majoritària i la dimensió creixent de les empreses va exigir una organització cada cop més complexa del procés de treball.
En relació a l'època actual podem dir que molts d'aquests canvis i innovacions han continuat fins a l'actualitat i són la base de l'organització empresarial actual i del finançament, com per exemple les societats anònimes, que actualment encara existeixen, i la creació de la borsa i de bancs més grans. A diferència d'aquella època, actualment ja no estem l'etapa de transició demogràfica, sinó que ja hem arribat plenament al cicle demogràfic modern.
dissabte, 28 de febrer del 2009
La Revolució Industrial
La Revolució Industrial, que es va produir a Gran Bretanya entre els segles XVIII i XIX, és l'origen d'un nou creixement; va generar un fort creixement de la producció gràcies a la invenció de noves màquines, la utilització de noves energies més barates i potents que permetien produir i transportar més productes, i va permetre un creixement autosostingut. Es va passar del feudalisme al capitalisme i es van crear noves formes d'orgnització política i social.
Tot això va ser possible gràcies a una sèrie de condicionaments, tant econòmics com polítics i socials: calia que s'haguéssin produit millores en la producció agrària i industrial, el mercat i les estructures polítiques, calien alguns avantatges que tenia Gran Bretanya respecte dels altres països (era una illa, tenia menys despeses de defensa interior...), etc.
El creixement d'aquesta època va ser moderat i desigual. La Revolució Industrial va començar afectant uns pocs processos i uns pocs productes; tot i que la productivitat era elevada, tenia poca incidència en la transformació global de l'economia.
Les principals innovacions de la Revolució Industrial van ser en els camps de la producció (maquinisme, aplicació massiva d'energies per moure les màquines i pel transport i utilització de matèries primes noves de procedència inorgànica). Els sectors més afectats van ser el tèxtil cotoner, el siderúrgic i l'energètic (màquina de vapor). Com a conseqüència de la Revolució Industrial, el treball i el capital van ser usats en més quantitat i intensitat.
La Revolució Industrial genera una societat amb grans possibilitats de creixement i d'ascens social, però molt desigual (tant entre persones com entre països). Els salaris dels treballadors eren baixos i la qualitat de vida era mínima. Així, van aparèixer els primers sindicats.
Relacionant l'època de la Revolució Industrial amb l'actualitat, podem dir que aquesta revolució és l'origen del creixement econòmic modern, i que gràcies a les innovacions i als nous processos i productes que es van crear en aquella època i al creixement econòmic que va provocar, hem arribat a l'economia i a les innovacions tecnològiques actuals. En aquell època, però, dominava el sector industrial. En l'actualitat els factors dominants són el terciari (serveis) i el nou sector, el quaternari.
Tot això va ser possible gràcies a una sèrie de condicionaments, tant econòmics com polítics i socials: calia que s'haguéssin produit millores en la producció agrària i industrial, el mercat i les estructures polítiques, calien alguns avantatges que tenia Gran Bretanya respecte dels altres països (era una illa, tenia menys despeses de defensa interior...), etc.
El creixement d'aquesta època va ser moderat i desigual. La Revolució Industrial va començar afectant uns pocs processos i uns pocs productes; tot i que la productivitat era elevada, tenia poca incidència en la transformació global de l'economia.
Les principals innovacions de la Revolució Industrial van ser en els camps de la producció (maquinisme, aplicació massiva d'energies per moure les màquines i pel transport i utilització de matèries primes noves de procedència inorgànica). Els sectors més afectats van ser el tèxtil cotoner, el siderúrgic i l'energètic (màquina de vapor). Com a conseqüència de la Revolució Industrial, el treball i el capital van ser usats en més quantitat i intensitat.
La Revolució Industrial genera una societat amb grans possibilitats de creixement i d'ascens social, però molt desigual (tant entre persones com entre països). Els salaris dels treballadors eren baixos i la qualitat de vida era mínima. Així, van aparèixer els primers sindicats.
Relacionant l'època de la Revolució Industrial amb l'actualitat, podem dir que aquesta revolució és l'origen del creixement econòmic modern, i que gràcies a les innovacions i als nous processos i productes que es van crear en aquella època i al creixement econòmic que va provocar, hem arribat a l'economia i a les innovacions tecnològiques actuals. En aquell època, però, dominava el sector industrial. En l'actualitat els factors dominants són el terciari (serveis) i el nou sector, el quaternari.
dimecres, 18 de febrer del 2009
Segona part de l'època preindustrial (s. XV al XVIII)
Després de la crisi del segle XVI, a Europa va patir un seguit de transformacions econòmiques i polítiques. Els monarques van formar els estats, que intervenien en l'economia per poder regular el comerç i assegurar els ingressos, posant barreres d'entrada i sortida. Amb els descobriments d'Amèrica i la Índia es va iniciar una expansió militar i comercial que va fer que Europa dominés gran part del món, gràcies a la superioritat naval i instrumental europea. Portugal i Castella van començar l'expansió, seguides d'Holanda, Gran Bretanya i França. Tot això només va ser possible gràcies al finançament de l'explotació d'Amèrica (or, plata, pedres precioses i esclaus), que va permetre la integració del comerç a escala mundial, tot i que de manera lenta, limitada i canviant. El domini europeu va comportar un fort creixement del comerç mundial i europeu i l'aparició d'una divisió internacional del treball.
L'abundància de metall preciós va incitar a la puja de preus, tot i que no en va ser la única causa. Al segle XVII hi va haver una crisi econòmica, provocada per la relació terra-població, per l'abaixada de valor de la plata americana, etc. El monopoli Castella - Portugal es va trencar i Holanda (tres primers quarts del segle XVII) i més tard Anglaterra i França es van posar davant de l'expansió, basant-se en un comerç massiu de productes colonials.
Tot i que no es van produïr grans millores en la indústria europea dels segles XVII i XVIII, van aparèixer noves màquines i processos i hi va haver transformacions importants en la utilització d'energia i en la localització i l'organització de l'ativitat industrial (aparició de la fàbrica...).
A l'edat moderna l'agricultura continua molt semblant a la de l'etapa anterior, tot i que té una sèrie de canvis tècnics i estructurals (especialització, inversió de capital, canvis de propietat...) motivats pel creixement dels intercanvis comercials i l'apropiació d'una part com més gran millor del producte agrari, que transformen l'agricultura tradicional en l'agricultura capitalista.
La transició del feudalisme al capitalisme va ser un procés llarg que va començar a Gran Bretanya (després de la revolució de 1680); a la resta d'Europa es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.
Totes aquestes transformacions i innovacions en l'organització i l'economia van ser molt importants, ja que són la base de l'economia capitalista de l'actualitat. A més, atualment l'economia i el comerç ja no està regulat per l'estat. La diferència principal és que actualment l'economia ja no es basa en l'agricultura i ha desaparegut el sistema feudal.
L'abundància de metall preciós va incitar a la puja de preus, tot i que no en va ser la única causa. Al segle XVII hi va haver una crisi econòmica, provocada per la relació terra-població, per l'abaixada de valor de la plata americana, etc. El monopoli Castella - Portugal es va trencar i Holanda (tres primers quarts del segle XVII) i més tard Anglaterra i França es van posar davant de l'expansió, basant-se en un comerç massiu de productes colonials.
Tot i que no es van produïr grans millores en la indústria europea dels segles XVII i XVIII, van aparèixer noves màquines i processos i hi va haver transformacions importants en la utilització d'energia i en la localització i l'organització de l'ativitat industrial (aparició de la fàbrica...).
A l'edat moderna l'agricultura continua molt semblant a la de l'etapa anterior, tot i que té una sèrie de canvis tècnics i estructurals (especialització, inversió de capital, canvis de propietat...) motivats pel creixement dels intercanvis comercials i l'apropiació d'una part com més gran millor del producte agrari, que transformen l'agricultura tradicional en l'agricultura capitalista.
La transició del feudalisme al capitalisme va ser un procés llarg que va començar a Gran Bretanya (després de la revolució de 1680); a la resta d'Europa es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.
Totes aquestes transformacions i innovacions en l'organització i l'economia van ser molt importants, ja que són la base de l'economia capitalista de l'actualitat. A més, atualment l'economia i el comerç ja no està regulat per l'estat. La diferència principal és que actualment l'economia ja no es basa en l'agricultura i ha desaparegut el sistema feudal.
diumenge, 15 de febrer del 2009
La societat preindustrial fins al segle XV
Aquesta setmana hem parlat sobre les societats agràries i preindustrials fins al segle XV. Només fa uns 10.000 anys que l'home va passar d'una economia depredadora a una productora, a través de la ramaderia i sobretot de l'agricultura, que s'ha mantingut com a base de l'economia fins al segle XVIII, que es va susbstituir per la indústria. Tot i mantenir-se durant tant de temps, la forma d'organitzar-se, les tècniques i les relacions econòmiques han anat canviant al llarg del temps. Al principi les societats eren més igualitàries i l'economia era de subsistència. El fet de poder acomular productes va fer sorgir les diferències socials. A l'edat mitjana es va formant el feudalisme, que estableix uns impostos i obligacions dels pagesos respecte als senyors. El comerç també és important en l'economia, que va evolucionant des del comerç a curta distància fins a llargues rutes comercials.
Durant aquesta època podem trobar 3 etapes de creixement econòmic i demogràfic, tots depenents de la producció i de la llei dels rendiments decreixents, segons la qual en créixer la producció més que proporcionalment que la població, s'arriba a un punt en que no hi ha prous recursos per poder mantenir la gran demanda i comença un procés de desacceleració en què la població creix més que la producció. La conseqüència és la crisis.
Relacionat amb el món actual, aquesta economia i aquesta forma d'organització de la societat és molt diferent de l'actual, ja que ara ja no es tracta d'una economia de subsistència, ja no hi ha el sistema feudal, sinó el capitalisme de lliure mercat i les èpoques de crisi no estan relacionades amb el creixement de la població.
Durant aquesta època podem trobar 3 etapes de creixement econòmic i demogràfic, tots depenents de la producció i de la llei dels rendiments decreixents, segons la qual en créixer la producció més que proporcionalment que la població, s'arriba a un punt en que no hi ha prous recursos per poder mantenir la gran demanda i comença un procés de desacceleració en què la població creix més que la producció. La conseqüència és la crisis.
Relacionat amb el món actual, aquesta economia i aquesta forma d'organització de la societat és molt diferent de l'actual, ja que ara ja no es tracta d'una economia de subsistència, ja no hi ha el sistema feudal, sinó el capitalisme de lliure mercat i les èpoques de crisi no estan relacionades amb el creixement de la població.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
