La difusió de la industrialització

La Revolució Industrial es va produir a Anglaterra i els altres països es van industrialitzar a partir de la tecnologia britànica, però de manera lenta i desigual. El primer cercle de difusió estava format per països semblants a Gran Bretanya (factors, el capital humà i el sistema de valors): Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i els Estats Units. La seva industrialització s'inicià i consolidà a partir de 1830. El segon cercle apareix a partir de 1870 i està format per la resta d'Europa, d'Escandinàvia al Mediterrani, Rússia i Japó. Més tard comencen la industrialització Àsia i Amèrica llatina.
Gran Bretanya va ser l'economia capdavantera a nivell mundial fins a 1914. Tot i així, va passar per diferents etapes: entre 1830 i 1870 era el principal motor mundial, ja que tenia una gran producció de carbó, ferro i cotó i era l'únic productor de maquinària; a més, les seves exportacions van tenir un fort creixement i tenia una política lliurecanvista. En canvi, enre 1870 i 1914, Gran Bretanya es troba en una etapa de climateri: tot i que continua sent la primera potència europea i comercial i financera mundial, s'alenteix el seu ritme de creixement, a causa de la industrialització dels països del pimer cercle, la política econòmica i l'actitud continuista i defensiva de Gan Bretanya.
Fins a 1840, França i Alemanya van tenir la primera fase de creixement, lligada sobretot a la producció tradicional, però va ser un procés lent a causa d'obstacles, sobretot polítics. Entre 1840 i 1870 va arrencar la industrialització: es van construir les xarxes ferroviàries, es van introduir els processos i la maquinària de la Revolució Industrial i es van crear nous bancs. Però entre 1870 i 1914, els dos països van tenir un comportament diferent: l'economia alemanya va créixer molt més que la francesa, a causa de guerres, crisis agràries i sobretot l'escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica per part de França. El creixement alemany for degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial, constantment renovats i ampliats gràcies a la forta investigació.
Estats Units va tenir un fort creixement fins a convertir-se a finals del s. XIX en la primera potència econòmica mundial, a causa de l'engrandiment del territori, el seu poblament, el creixement econòmic, la millora dels transports (sobretot el ferrocarril), les inversions europees, etc. Entre 1860 i 1913, Estats Units va tenir un fort creixement, molt més accelerat que el dels països europeus, gràcies sobretot al creixement industrial (indústria base).
Així, Alemanya i Estats Units van ser els països líders de la Segona Revolució Tecnològica.
Bèlgica i Suïssa, tot i ser països petits, també van tenir un gran desenvolupament: el 1913 eren els principals exportadors mundials en termes per càpita, però en termes absoluts tenien poca imporància.

En conclusió, podem dir que actualment Estats Units continua sent la principal potència econòmica mundial, seguida de molts països europeus, però l'economia està globlitzada i els països depenen més els uns dels altres. Tot i així, una forta crisi acompanyada d'una guerra o d'una mala organització del país pot provocar una mala situació econòmica i pot capgirar la situació, com va passar a França. La crisi actual farà necessari un replantejament de l'economia mundial.