Les economies sotmeses i la integració dels mercats dels productes i de factors de producció

La industrialització va provocar la globalització de l'economia, dirigida pels països industrialitzats, els quals van crear mecanismes de dominació sobre la resta del món, fent servir la força en cas necessari. Al començament del segle XIX el colonialisme era un fenòmen en retrocés. Però els països industrialitzats van fer valer la seva superioritat per a imposar-se a la resta del món i aquest predomini va representar la formació de noves colònies; al final del segle XIX el colonialisme abastava tot el món. Aquesta penetració del capitalisme es va fer mitjançant el comerç. La globalització econòmica va generar un creixement a tot arreu, però van créixer les diferències econòmiques i les diferències dins de les societats sotmeses.

Els europeus van ocupar les zones temperades del món, on era possible disposar de molta terra i reproduir formes de producció i de vida europees; les Noves Europes van ser Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. La producció i comercialització d'aquests països van créixer molt. Els seus negocis es veien afectats per crisis financeres o caigudes de la demana internacional del principal producte d'exportació, però tenien una ràpida capacitat d'adaptació a productes nous. Les matèries primeres i el ritme de creixement eren diferents en cada país.

A l'Índia hi va haver una sèrie de revoltes contra la Companyia, que dominava la colònia, que van impulsar la corona britànica a fer-se'n càrrec directament; la causa era l'anorreament de l'antiga manufactura de cotó. La indústria índia es va ensorrar i va empènyer a l'Índia al subdesenvolupament. A partir de 1857 el territori es va obrir al comerç internacional, que va resultar vital per l'economia britànica.

Pels països industrialitzats, abans de 1880, era molt important l'obertura del comerç a escala mundial. l'Imperi turc, Pèrsia, la Xina i Japó van ser forçats a obrir-se al comerç europeu mitjançant tractats comercials desfavorables, sovint sota pressió militar. També molts països del centre i sud d'Amèrica independents es trobaven mediatitzats políticament i econòmicament per una potència exterior: són les colònies informals.

A partir de 1880 es va produir en poc temps una immensa ocupació de territoris que va posar sota el poder dels principals països industrialitzats la major part d'Àsia, Àfrica i Oceania; a la vigília de la Primera Guerra Mundial, 10 països controlaven la major part del món. Aquest domini va començar amb la conferència de Berlín de 1885 i es va dur a terme a través de la subjecció de la població indígena majoritària per mitjà de l'exèrcit i l'administració, que defenaven els interessos de la metròpoli; aquest procés es coneix com a imperialisme i es va donar sobretot per factors econòmics i polítics. La base de l'imperialisme era el descobriment de diamants i or i la competència creixent entre els països industrialitzats. Però el cost de les colònies va ser superior als costos obtinguts i només es van beneficiar les classes altes (particulars, inversors, etc.).

Les economies industrials tenen una gran dependència del comerç exterior; la disponibilitat de transports va fer possible, després de la Revolució Industrial, un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. La integració dels mercats de factors de producció es va fer exportant factors dels llocs on eren abundants cap als llocs on eren escassos: capital i treball es van traslladar on la terra era abundant. Això va afavorir als europeus i va perjudicar als pobladors anteriors. La integració dels mercats va provocar l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món dels països capitalistes.

El creixement del comerç es va produir perquè el desenvolupament va provocar l'especialització, i en una economia especialitzada cada país necessita intercanviar més coses amb els altres, que comporta que la població disposi d'una major capacitat adquisitiva. Aquest creixement va permetre una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència. El comerç era un mitjà de transmissió de creixement econòmic.

Així, el creixement del comerç entre 1815 i 1913 va ser molt gran i desigual, amb un clar predomini d'Europa i un creixement de la divisió internacional del treball. L'impacte de la producció industrial sobre la resta del món, però, va provocar un procés de retroalimentació: es van intensificar les capacitats productives de cada país cap als productes que donaven avantatges en el comerç internacional, que va ser un factor de creixement empobridor.

Actualment la nostra forma de vida es basa en el consum diari de productes de tots els continents; només a l'hora d'esmorzar podem consumir fruita de Sudamèrica, cacau i cafè d'Àfrica, mantega del nord d'Europa, etc. Això suposa una despesa energètica important per transportar aquests productes, la major part de la qual és energia no renovable: petroli i gas.
Aquest sistema de distribució i consum, a més de ser poc sostenible energèticament, crea una gran dependència entre països. Crec que ens hauriem de replantejar el model econòmic que estem desenvolupant entre tots i ser plenament conscients dels riscos que comporta.