L'evolució del comerç i polítiques comercials i els moviments internacionals de factors de producció

L'evolució de la producció i de les polítiques econòmiques imposades pels governs fa que es puguin distingir quatre etapes en el creixement comercial del segle XIX.
1ª fase: de 1815 a 1847, l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes. Hi va haver un fort creixement comercial, degut a la recuperació del retrocés de l'etapa de guerres, al creixement de la població, a la primera difusió de productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores de transport.
2ª fase: de 1847 a 1868 hi va haver una forta acceleració del creixement comercial, degut a la demanda de matèries primeres industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball i a l'augment de les disponibilitats de moneda. A més, Gran Bretanya va adoptar el lliurecanvisme i es va difondre cap als altres països, tot i que la seva imposició no va ser fàcil.
3ª fase: de 1868 a 1896 les taxes de creixement del comerç van ser molt més baixes, sobretot a Europa, a causa de la maduresa de les indústries nacionals, la fi de la primera gran empenta de construcció de línies ferroviàries, la dificultat de molts paísos monoexportadors primaris, la depressió econòmica i la substitució de les polítiques de creixement alternatiu per polítiques d'industrialització protegida. A més, entre 1873 i 1895 hi va haver una crisi de sobreproducció industrial i agrària, que es va traduir en una crisi financera. Les conseqüències de la depressió foren diverses i molt importants. Es va passar d'una fase d'optimisme i integració internacional, representada pel lliurecanvisme i la divisió internacional del treball, a una fase d'egoïsme nacional, d'industrialització concurrent, de protecció de la producció i el treball de cada país i de captura de mercats, que duraria fins després de la Segona Guerra Mundial. Per sortir de la crisi es va adoptar la defensa de la producció nacional, industrial i agrària, a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Però aquest proteccionisme era molt diferent de l'anterior: era global i molt més selectiu; a més, es va transformar en nacionalisme econòmic, ja que es tractava de posar la força de l'estat al servei del capitalisme nacional, en tots els àmbits. Al mateix temps, les grans empreses s'organitzen a escala internacional amb la finalitat de salvar els obstacles del proteccionisme i mantenir els beneficis, amb la creació de filials i càrtels.
4ª fase: a partir de 1896 hi ha una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional, gràcies a la superació de la depressió: recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis provocat per la difusió de nous productes de la Segona Revolució Tecnològica. A més, hi van haver altres millores, i tot i que es mantenia el proteccionisme, aquest no va ser un obstacle.

Aquesta visió política comercial és vàlida per Europa; els Estats Units van tenir els seus ritmes propis, sovint a contracorrent dels europeus.

La gran emigració del segle XIX va europeïtzar gran part del món. Va ser un procés accelerat i desigual: la majoria d'emigrants sortien de Gran Bretanya i d'Itàlia, tot i que també n'hi havia d'Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica. El 60% anaven a parar als Estats Units i la resta a Argentina, el Canadà o Austràlia i Nova Zelanda. També hi va haver diferents ritmes i onades d'emigració, segons la situació en què es trobava cada país.
Les causes de l'emigració europea responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió pot ser conseqüència de guerres o persecucions, però sobretot de pèrdua de terra o feina com a conseqüència del creixement demogràfic i el canvi tecnològic. Pel que fa a l'atracció, els emigrants tenen l'esperança d'una vida millor, fins i tot d'enriquiment. L'atracció principal era la possibilitat de disposar de terra pròpia o d'obtenir feina i salaris més alts. A més, aquesta atracció cresqué en els moments en què alguns països oferien terres i ajudes d'instal·lació als emigrants. Van afavorir l'emigració la desaparició de traves legals, l'abaratiment del viatge i la millora de la informació.
El resultat de l'emigració és el pas de zones amb més oferta que demanda de treball a zones amb més demanda, i per tant amb rendes elevades i sense atur considerable. Les conseqüències de l'emigració van ser favorables tant per Europa com pels països de destinació. A Europa va disminuir la pressió sobre la terra i les remeses dels emigrants i va permetre millorar els salaris industrials i l'economia en general. Per als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. L'excés d'immigració, però, pot provocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.
Abans de mitjan segle XIX la inversió exterior va començar a créixer fortament com a conseqüencia de l'acumulació d'estalvi que buscava uns beneficis més elevats i segurs, la creació d'institucions i mercats financers especialitzats i la demanda de capitals per a la construcció de línies ferroviàries i creació de companyies mineres. Més tard s'hi van afegir les obres i serveis públics i la inversió en empreses privades. Els dos determinants principals de la inversió exterior de capitals en el conjunt del segle XIX van ser la urbanització i el progrés tècnic.
El capital procedia sobretot de Gran Bretanya i França; a partir de 1870 s'hi van afegir Alemanya i els Estats Units. La destinació va ser sobretot Europa (es va dirigir al deute públic i al ferrocarril) i Amèrica del Nord.
Per als països exportadors les conseqüències van ser molt desiguals: van permetre grans negocis, però també hi va haver moltes empreses fracassades i molts països no van pagar amb regularitat el seu deute públic. Als països prestataris els capitals van ajudar al seu desenvolupament, tot i que en algun cas els resultats podien ser negatius pel país receptor (indústries extractives i plantacions). La pitjor situació és la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que no els van saber invertir.

Tot i així, la inversió internacional i la gran emigració europea, per al conjunt de l'economia internacional, van tenir resultats clarament positius.

En relació amb l'època actual, podem dir que actualment hi continua havent emigració, però ara són emigrants de països subdesenvolupats que es traslladen a països desenvolupats, amb l'esperança poc realista de trobar una millor vida i trobar feina. Quan arriben al país de destí es troben en males condicions i els és molt difícil trobar una feina, sobretot en els moments de crisi. A més, molts d'aquests immigrants intenten entrar al país de forma il·legal, i molts d'ells moren en el moment d'intentar-ho.
Respecte a la inversió de capitals, encara actualment hi ha molts països que inverteixen en altres; a més, hi continua havent el problema del deute extern, ja que alguns països no poden pagar-lo perquè no han fet una bona inversió del capital.