La industrialització va provocar la globalització de l'economia, dirigida pels països industrialitzats, els quals van crear mecanismes de dominació sobre la resta del món, fent servir la força en cas necessari. Al començament del segle XIX el colonialisme era un fenòmen en retrocés. Però els països industrialitzats van fer valer la seva superioritat per a imposar-se a la resta del món i aquest predomini va representar la formació de noves colònies; al final del segle XIX el colonialisme abastava tot el món. Aquesta penetració del capitalisme es va fer mitjançant el comerç. La globalització econòmica va generar un creixement a tot arreu, però van créixer les diferències econòmiques i les diferències dins de les societats sotmeses.
Els europeus van ocupar les zones temperades del món, on era possible disposar de molta terra i reproduir formes de producció i de vida europees; les Noves Europes van ser Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. La producció i comercialització d'aquests països van créixer molt. Els seus negocis es veien afectats per crisis financeres o caigudes de la demana internacional del principal producte d'exportació, però tenien una ràpida capacitat d'adaptació a productes nous. Les matèries primeres i el ritme de creixement eren diferents en cada país.
A l'Índia hi va haver una sèrie de revoltes contra la Companyia, que dominava la colònia, que van impulsar la corona britànica a fer-se'n càrrec directament; la causa era l'anorreament de l'antiga manufactura de cotó. La indústria índia es va ensorrar i va empènyer a l'Índia al subdesenvolupament. A partir de 1857 el territori es va obrir al comerç internacional, que va resultar vital per l'economia britànica.
Pels països industrialitzats, abans de 1880, era molt important l'obertura del comerç a escala mundial. l'Imperi turc, Pèrsia, la Xina i Japó van ser forçats a obrir-se al comerç europeu mitjançant tractats comercials desfavorables, sovint sota pressió militar. També molts països del centre i sud d'Amèrica independents es trobaven mediatitzats políticament i econòmicament per una potència exterior: són les colònies informals.
A partir de 1880 es va produir en poc temps una immensa ocupació de territoris que va posar sota el poder dels principals països industrialitzats la major part d'Àsia, Àfrica i Oceania; a la vigília de la Primera Guerra Mundial, 10 països controlaven la major part del món. Aquest domini va començar amb la conferència de Berlín de 1885 i es va dur a terme a través de la subjecció de la població indígena majoritària per mitjà de l'exèrcit i l'administració, que defenaven els interessos de la metròpoli; aquest procés es coneix com a imperialisme i es va donar sobretot per factors econòmics i polítics. La base de l'imperialisme era el descobriment de diamants i or i la competència creixent entre els països industrialitzats. Però el cost de les colònies va ser superior als costos obtinguts i només es van beneficiar les classes altes (particulars, inversors, etc.).
Les economies industrials tenen una gran dependència del comerç exterior; la disponibilitat de transports va fer possible, després de la Revolució Industrial, un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. La integració dels mercats de factors de producció es va fer exportant factors dels llocs on eren abundants cap als llocs on eren escassos: capital i treball es van traslladar on la terra era abundant. Això va afavorir als europeus i va perjudicar als pobladors anteriors. La integració dels mercats va provocar l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món dels països capitalistes.
El creixement del comerç es va produir perquè el desenvolupament va provocar l'especialització, i en una economia especialitzada cada país necessita intercanviar més coses amb els altres, que comporta que la població disposi d'una major capacitat adquisitiva. Aquest creixement va permetre una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència. El comerç era un mitjà de transmissió de creixement econòmic.
Així, el creixement del comerç entre 1815 i 1913 va ser molt gran i desigual, amb un clar predomini d'Europa i un creixement de la divisió internacional del treball. L'impacte de la producció industrial sobre la resta del món, però, va provocar un procés de retroalimentació: es van intensificar les capacitats productives de cada país cap als productes que donaven avantatges en el comerç internacional, que va ser un factor de creixement empobridor.
Actualment la nostra forma de vida es basa en el consum diari de productes de tots els continents; només a l'hora d'esmorzar podem consumir fruita de Sudamèrica, cacau i cafè d'Àfrica, mantega del nord d'Europa, etc. Això suposa una despesa energètica important per transportar aquests productes, la major part de la qual és energia no renovable: petroli i gas.
Aquest sistema de distribució i consum, a més de ser poc sostenible energèticament, crea una gran dependència entre països. Crec que ens hauriem de replantejar el model econòmic que estem desenvolupant entre tots i ser plenament conscients dels riscos que comporta.
dimecres, 25 de març del 2009
dimarts, 17 de març del 2009
Les industrialitzacions endarrerides i insuficients
El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial està format pels països de l'arc exterior europeu, d'Escandinàvia a Portugal passant per Rússia i els Balcans. Abans de 1870 aquests països van tenir un escàs èxit industrial, a causa de la migradesa de mercat, el manteniment d'estructures polítiques i socials i de formes de propietat tradicionals, de la carència de matèries primeres, el baix grau d'educació i l'opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. Però al 1870 aquests països ja havien iniciat processos d'industrialització i tenien una xarxa de ferrocarril, però continuaven sent economies agràries, amb poca capacitat de creixement. De 1870 a 1914 alguns països van aconseguir fer un gran salt endavant i el 1914 es trobaven prop dels països avançats, gràcies a la combinació d'innovacions de la primera i segona revolucions tecnològiques i l'aprofitament d'alguns avantatges peculiars. Però la resta de països van haver d'esperar-se fins a la segona meitat del segle XX per desenvolupar-se com economies industrials.
Abans de 1870, Holanda i els països escandinaus no havien pogut participar en la primera Revolució Industrial pel desavantatge de l'escassetat de carbó i ferro. Però a partir de 1870 aquests països van industrualitzar-se ràpidament gràcies a l'exportació de matèries primeres, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals, l'obertura al mercat mundial, la proximitat a mercats amb forta demanda, la millora dels transports, la disponibilitat de capital estranger i les noves fonts i formes d'energia i processos industrials.
Els països més endarrerits eren Itàlia, Rússia i Japó. Eren països amb un grau de formació baix i sense tradició industrial; mantenien estructures socials i polítiques tradicionals, la majoria de la població vivia d'una agricultura poc productiva amb moltes rendes i impostos i no disposaven dels capitals suficients per a la inversió industrial ni d'un mercat sufucient pels productes industrials. Estaven atrapats en una agricultura d'autoconsum que oferia poques possibilitats de creixement i d'industrialització. A més, van adoptar polítiques econòmiques lliurecanvistes, que significaven l'acceptació de la divisió internacional del treball i l'implus directe de l'estat a la industrialització.
Actualment els països més industrialitzats estàn situats a l'hemisferi nord, i continuen sent els que dominen l'economia, com en els moments de la industrialització. La resta del món, sobretot Àfrica, queda al marge del desenvolupament perquè és un continent abans colonitzat i ara explotat pels països més rics. Àsia està evolucionant i transformant-se, sobretot a la Xina i al sud-est asiàtic, on els països del primer món inverteixen capital i exploten la seva mà d'obra barata, aconseguint preus baixos i posant a prova el mercat globalitzat. La Índia també s'està transformant ràpidament i la seva indústria comença a ser molt important.
Àfrica pateix una situació de subdesenvolupament, explotació dels recursos minerals i agraris, manca d'infraestructures, governs corruptes i lluites ètniques que fa molt difícil el seu accés al desenvolupament. Tot això fa afirma que els països industrialitzats (hemisferi nord) continuin sent els que dominen l'economia, encara que en els propers anys es poden preveure canvis importants.
Abans de 1870, Holanda i els països escandinaus no havien pogut participar en la primera Revolució Industrial pel desavantatge de l'escassetat de carbó i ferro. Però a partir de 1870 aquests països van industrualitzar-se ràpidament gràcies a l'exportació de matèries primeres, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals, l'obertura al mercat mundial, la proximitat a mercats amb forta demanda, la millora dels transports, la disponibilitat de capital estranger i les noves fonts i formes d'energia i processos industrials.
Els països més endarrerits eren Itàlia, Rússia i Japó. Eren països amb un grau de formació baix i sense tradició industrial; mantenien estructures socials i polítiques tradicionals, la majoria de la població vivia d'una agricultura poc productiva amb moltes rendes i impostos i no disposaven dels capitals suficients per a la inversió industrial ni d'un mercat sufucient pels productes industrials. Estaven atrapats en una agricultura d'autoconsum que oferia poques possibilitats de creixement i d'industrialització. A més, van adoptar polítiques econòmiques lliurecanvistes, que significaven l'acceptació de la divisió internacional del treball i l'implus directe de l'estat a la industrialització.
Actualment els països més industrialitzats estàn situats a l'hemisferi nord, i continuen sent els que dominen l'economia, com en els moments de la industrialització. La resta del món, sobretot Àfrica, queda al marge del desenvolupament perquè és un continent abans colonitzat i ara explotat pels països més rics. Àsia està evolucionant i transformant-se, sobretot a la Xina i al sud-est asiàtic, on els països del primer món inverteixen capital i exploten la seva mà d'obra barata, aconseguint preus baixos i posant a prova el mercat globalitzat. La Índia també s'està transformant ràpidament i la seva indústria comença a ser molt important.
Àfrica pateix una situació de subdesenvolupament, explotació dels recursos minerals i agraris, manca d'infraestructures, governs corruptes i lluites ètniques que fa molt difícil el seu accés al desenvolupament. Tot això fa afirma que els països industrialitzats (hemisferi nord) continuin sent els que dominen l'economia, encara que en els propers anys es poden preveure canvis importants.
divendres, 13 de març del 2009
La difusió de la industrialització
La Revolució Industrial es va produir a Anglaterra i els altres països es van industrialitzar a partir de la tecnologia britànica, però de manera lenta i desigual. El primer cercle de difusió estava format per països semblants a Gran Bretanya (factors, el capital humà i el sistema de valors): Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i els Estats Units. La seva industrialització s'inicià i consolidà a partir de 1830. El segon cercle apareix a partir de 1870 i està format per la resta d'Europa, d'Escandinàvia al Mediterrani, Rússia i Japó. Més tard comencen la industrialització Àsia i Amèrica llatina.
Gran Bretanya va ser l'economia capdavantera a nivell mundial fins a 1914. Tot i així, va passar per diferents etapes: entre 1830 i 1870 era el principal motor mundial, ja que tenia una gran producció de carbó, ferro i cotó i era l'únic productor de maquinària; a més, les seves exportacions van tenir un fort creixement i tenia una política lliurecanvista. En canvi, enre 1870 i 1914, Gran Bretanya es troba en una etapa de climateri: tot i que continua sent la primera potència europea i comercial i financera mundial, s'alenteix el seu ritme de creixement, a causa de la industrialització dels països del pimer cercle, la política econòmica i l'actitud continuista i defensiva de Gan Bretanya.
Fins a 1840, França i Alemanya van tenir la primera fase de creixement, lligada sobretot a la producció tradicional, però va ser un procés lent a causa d'obstacles, sobretot polítics. Entre 1840 i 1870 va arrencar la industrialització: es van construir les xarxes ferroviàries, es van introduir els processos i la maquinària de la Revolució Industrial i es van crear nous bancs. Però entre 1870 i 1914, els dos països van tenir un comportament diferent: l'economia alemanya va créixer molt més que la francesa, a causa de guerres, crisis agràries i sobretot l'escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica per part de França. El creixement alemany for degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial, constantment renovats i ampliats gràcies a la forta investigació.
Estats Units va tenir un fort creixement fins a convertir-se a finals del s. XIX en la primera potència econòmica mundial, a causa de l'engrandiment del territori, el seu poblament, el creixement econòmic, la millora dels transports (sobretot el ferrocarril), les inversions europees, etc. Entre 1860 i 1913, Estats Units va tenir un fort creixement, molt més accelerat que el dels països europeus, gràcies sobretot al creixement industrial (indústria base).
Així, Alemanya i Estats Units van ser els països líders de la Segona Revolució Tecnològica.
Bèlgica i Suïssa, tot i ser països petits, també van tenir un gran desenvolupament: el 1913 eren els principals exportadors mundials en termes per càpita, però en termes absoluts tenien poca imporància.
En conclusió, podem dir que actualment Estats Units continua sent la principal potència econòmica mundial, seguida de molts països europeus, però l'economia està globlitzada i els països depenen més els uns dels altres. Tot i així, una forta crisi acompanyada d'una guerra o d'una mala organització del país pot provocar una mala situació econòmica i pot capgirar la situació, com va passar a França. La crisi actual farà necessari un replantejament de l'economia mundial.
Gran Bretanya va ser l'economia capdavantera a nivell mundial fins a 1914. Tot i així, va passar per diferents etapes: entre 1830 i 1870 era el principal motor mundial, ja que tenia una gran producció de carbó, ferro i cotó i era l'únic productor de maquinària; a més, les seves exportacions van tenir un fort creixement i tenia una política lliurecanvista. En canvi, enre 1870 i 1914, Gran Bretanya es troba en una etapa de climateri: tot i que continua sent la primera potència europea i comercial i financera mundial, s'alenteix el seu ritme de creixement, a causa de la industrialització dels països del pimer cercle, la política econòmica i l'actitud continuista i defensiva de Gan Bretanya.
Fins a 1840, França i Alemanya van tenir la primera fase de creixement, lligada sobretot a la producció tradicional, però va ser un procés lent a causa d'obstacles, sobretot polítics. Entre 1840 i 1870 va arrencar la industrialització: es van construir les xarxes ferroviàries, es van introduir els processos i la maquinària de la Revolució Industrial i es van crear nous bancs. Però entre 1870 i 1914, els dos països van tenir un comportament diferent: l'economia alemanya va créixer molt més que la francesa, a causa de guerres, crisis agràries i sobretot l'escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica per part de França. El creixement alemany for degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial, constantment renovats i ampliats gràcies a la forta investigació.
Estats Units va tenir un fort creixement fins a convertir-se a finals del s. XIX en la primera potència econòmica mundial, a causa de l'engrandiment del territori, el seu poblament, el creixement econòmic, la millora dels transports (sobretot el ferrocarril), les inversions europees, etc. Entre 1860 i 1913, Estats Units va tenir un fort creixement, molt més accelerat que el dels països europeus, gràcies sobretot al creixement industrial (indústria base).
Així, Alemanya i Estats Units van ser els països líders de la Segona Revolució Tecnològica.
Bèlgica i Suïssa, tot i ser països petits, també van tenir un gran desenvolupament: el 1913 eren els principals exportadors mundials en termes per càpita, però en termes absoluts tenien poca imporància.
En conclusió, podem dir que actualment Estats Units continua sent la principal potència econòmica mundial, seguida de molts països europeus, però l'economia està globlitzada i els països depenen més els uns dels altres. Tot i així, una forta crisi acompanyada d'una guerra o d'una mala organització del país pot provocar una mala situació econòmica i pot capgirar la situació, com va passar a França. La crisi actual farà necessari un replantejament de l'economia mundial.
diumenge, 8 de març del 2009
El procés d'industrialització
Després de la Revolució Industrial va ser molt important el creixement produit per la difusió i la millora de les màquines i els processos anteriors, que va significar més producció i creixement de la renda. Al segle XVIII, a Gran Bretanya, va començar la transició demogràfica, el pas del cicle demogràfic antic al modern, que primer va produir un fort creixement de la població (la mortalitat va caure), després la taxa de creixement va disminuir gràcies a la caiguda de la natalitat, i finalment va acabar amb una mortalitat i natalitat baixes i estables; però aquesta fase no es va produir al mateix moment en tots els països. Hi va haver una tendència de passar del camp a la ciutat i del sector primari al secundari i terciari. Al principi hi va haver un augment del factor treball per sobre del creixement de la població, que més tard es va anar desaccelerant.
Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d'explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat, gràcies a les millores i a la Revolució Industrial.
Després de la Revolució Industrial el progrés tècnic i el creixement industrial van créixer ràpidament; es van crear noves fàbriques i van aparèixer nous invents i millores que podien augmentar la produtivitat de les innovacions anteriors. El predomini industrial corresponia a Gran Bretanya. Les principals innovacions van ser la implantació de la fàbrica com a lloc habitual de treball i les innovacions en els sectors del transport, la siderúrgia i l'energia.
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l'aportació de capitals en quantitats superiors a les de les empreses tradicionals i en la mesura que els diversos països s'industrialitzaven es feia necessària una profunda transformació del sistema financer. Es van crear nous bancs i va aparèixer la borsa. També van ser importants la lletra de canvi, les societats de crèdit (bancs que tenien com a finalitat el finançament de les grans empreses), etc. Tot aquest procés, però, va ser diferent segons els països, i les transformacions experimentades en el sistema financer es van demostrar suficients. La societat anònima va ser la forma d'organització majoritària i la dimensió creixent de les empreses va exigir una organització cada cop més complexa del procés de treball.
En relació a l'època actual podem dir que molts d'aquests canvis i innovacions han continuat fins a l'actualitat i són la base de l'organització empresarial actual i del finançament, com per exemple les societats anònimes, que actualment encara existeixen, i la creació de la borsa i de bancs més grans. A diferència d'aquella època, actualment ja no estem l'etapa de transició demogràfica, sinó que ja hem arribat plenament al cicle demogràfic modern.
Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d'explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat, gràcies a les millores i a la Revolució Industrial.
Després de la Revolució Industrial el progrés tècnic i el creixement industrial van créixer ràpidament; es van crear noves fàbriques i van aparèixer nous invents i millores que podien augmentar la produtivitat de les innovacions anteriors. El predomini industrial corresponia a Gran Bretanya. Les principals innovacions van ser la implantació de la fàbrica com a lloc habitual de treball i les innovacions en els sectors del transport, la siderúrgia i l'energia.
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l'aportació de capitals en quantitats superiors a les de les empreses tradicionals i en la mesura que els diversos països s'industrialitzaven es feia necessària una profunda transformació del sistema financer. Es van crear nous bancs i va aparèixer la borsa. També van ser importants la lletra de canvi, les societats de crèdit (bancs que tenien com a finalitat el finançament de les grans empreses), etc. Tot aquest procés, però, va ser diferent segons els països, i les transformacions experimentades en el sistema financer es van demostrar suficients. La societat anònima va ser la forma d'organització majoritària i la dimensió creixent de les empreses va exigir una organització cada cop més complexa del procés de treball.
En relació a l'època actual podem dir que molts d'aquests canvis i innovacions han continuat fins a l'actualitat i són la base de l'organització empresarial actual i del finançament, com per exemple les societats anònimes, que actualment encara existeixen, i la creació de la borsa i de bancs més grans. A diferència d'aquella època, actualment ja no estem l'etapa de transició demogràfica, sinó que ja hem arribat plenament al cicle demogràfic modern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
