La Primera Guerra Mundial i els problemes de reconstrucció

La Primera Guerra Mundial marca el gran trancament entre el segle XIX i el XX. Després de la guerra el retorn al patró or va ser difícil i va comportar un funcionament del sistema de pagaments internacional molt deficient, es va produir una reducció de la llibertat de moviments dels factors treball i capital i de mercaderies i l'estat va assumir un paper important en la presa de decisions econòmiques. A més, la guerra va representar la fi de la supremacia europea sobre el món: els EUA van passar a ser la 1a potència mundial.
Les causes de la guerra van ser polítiques i econòmiques. El creixement dels exèrcits i de la seva potència va significar l'aparició, entre 1870 i 1971, de guerres locals i xocs colonials. Els principals punts de conflicte van ser l'ocupació dels darrers espais colonials i la formació d'imperis econòmics. A Europa, els principals problemes eren provocats pels enfrontaments entre els imperis alemany, rus, austríac i turc. El repartiment dels territoris del dèbil Imperi turc era el principal factor de desequilibri, així com les reivindicacions de França sobre Alsàcia i Lorena (Alemanya), d'Itàlia sobre l'Alto Adigio i Trieste (Imperi austrohongarès) i de Grècia sobre les illes de l'Egeu (Turquia).
L'augment de la producció i de la productivitat que feia possible l'adopció de les innovaions de la Segona Revolució Tecnològica va provocar una lluita pels mercats mundials. L'enfrontament principal es va produir per l'assalt dels productes alemanys a l'anterior supremàcia britànica. Aquestes rivalitats van donar lloc a dos bàndols: els imperis centrals (alemany i austrohongarès) van comptar amb l'ajuda de Turquia i Bulgària; la triple entesa de Gran Bretanya, França i Rússia es va veure reforçada per Itàlia, EUA i Romania, Portugal, Grècia i el Japó.
L'assassinat del príncep hereu d'Àustria-Hongria a Sarajevo va provocar la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia; a continuació la resta de països van anar entrant en el conflicte.
La guerra va ser industrial i hi va tenir molta importància l'economia (la guerra no es va decidir per raons militars, sinó econòmiques). A més, va exigir un ràpid traspàs de recursos del consum a la producció per a la guerra. L'oportunitat de la demanda militar va possibilitar importants millores tant en els productes com en la productivitat.
La guerra va acabar amb el col·lapse dels imperis, debilitats per la fam. Els intents revolucionaris tant a Alemanya com a Àustria i Hongria i la por a altres revolucions semblants a la russa van portar els vencedors a mantenir l'organització de l'exèrcit alemany.
La guerra va durar 4 anys i va comportar moltes morts, a més d'elevats costos, el deteriorament de les condicions de vida i de treball i elevades pèrdues. A més, va caure la importància de l'economia europea en el conjunt de l'economia mundial. En canvi, la guerra va beneficiar a les economies d'alguns països, com EUA i el Canadà, Argentina o Japó.
Un altre problema de l'Europa de postguerra era la mala assignació industrial; a més, el comerç es va retreure i el conflicte va deixar un gran malestar social; es demanaven governs més democràtics i societats menys desiguals. El principal problema, però, va ser la manca de capitals.
La gerra es va finançar a tot arreu mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern (important!) i l'espoliació dels territoris ocupats, però en proporcions diverses en cada país. L'augment de la circulació fiduciària va ser la principal forma de finançament de la guerra, ja que es va paralitzar el patró or.
El cost de la guerra i la forma de finançar-la van provocar que en arribar la pau tots els països (excepte els EUA) tinguessin a la vegada menys reserves d'or i més bitllets en circulació. La incertesa sobre el valor que tindrien les monedes, la continuació de l'emissió monetària per a sufragar la recuperació i els dubtes sobre l'evolució posterior de les diverses economies van provocar després de la guerra una gran fluctuació de les cotitzacions de les monedes i amplis moviments especulatius que obstaculitzaven més la recuperació i el comerç internacional.
Al Tractat de Versalles es va signar la pau amb Alemanya i diferents tractats amb cada un dels països vençuts. Es van imposar sancions econòmiques als vençuts i es van fer canvis fronterers. Alemanya es va veure obligada a pagar elevades sancions (econòmicament irracionals i políticament imprudents) i va perdre part del seu territori i població. Els governs alemanys no van estimular polítiques d'estabilització ni de creixement, els fruits dels quals s'haurien hagut de destinar en gran part al pagament de les reparacions. En definitiva, Alemanya va pagar com a molt una quarta part de la quantitat reclamada.
Tot i el desig dels diversos països a tornar al patró or, després de la guerra es va establir un sistema de canvis fluctuants, o sigui de cotitzacions de les monedes en els mercats internacionals. Es va gastar mñés energia en les especulacions monetàries que a crear les condicions per a la normalització del comerç, que va patir molt a causa de la inestbilitat monetària d'aquests anys.
El desordre monetari estava causat pel desconeixement de la situació real de cada moneda, la sobtada retirada del crèdit dels EUA als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts.
El retorn al patró or va ser planejat a la conferència de Gènova de 1922, convocada per Gran Bretanya i França. La no participació dels EUA i la hiperinflació alemanya de l'any següent van fer que resultés poc eficaç, però el retorn al patró or es va fer d'acord amb els principis d'aquesta conferència. El retorn al patró or va començar per alguns països neutrals (Suècia, Holanda) i per altres com Àustria i Alemanya.
La hiperinflació alemanya va ser la més elevada i la que va tenir més conseqüències per a l'economia mundial. La seva moneda va anar perdent valor; el 1923 l'economia alemanya s'havia convertit en una economia d'inercanvi, sense sistema monetari que funcionés realment. Les causes d'aquesta situació eren el dèficit de la balança de pagaments o el dèficit pressupostari, segons les diferents escoles.
Per més que Alemanya no havia patit destruccions, necessitava reposar els béns lliurats el primer moment en concepte de reparacions en espècie i millorar el nivell de vida de la població; d'altra banda, mantenir desequilibrat el pressupost era una manera de demostrar que no es podia fer front al pagament de les reparacions; a més, hi havia una manca de consens sobre els mecanismes per a equilibrar el pressupost.
L'estabilització monetària va començar el novembre de 1923, quan el govern alemany va fixar la taxa de canvi del marc en 4.200 milions de marcs per dòlar. Aquesa taxa es va poder manenir i la inflació va cessar perquè el govern va deixar d'acudir al banc central en demanda de crèdit i va aconseguir fer caure el dèficit pressupostari i parar la inflació.
El que va deturar la inflació va ser la limitació de l'emissió de rentenmarks (nova moneda), que va permetre la recuperació de la confiança en la moneda. En la solució de la crisi també va ser important la intervenció de les altres potències, en especial la dels EUA (Pla Dawes). L'emprèstit Dawes va permetre retornar al patró or per mitjà d'una moneda nova, el reichmark, però a cosa de la liquidació de tot l'estalvi anterior alemany.
Els estadistes i financers britànics volien recuperar el paper de Londres com a centre econòmic internacional, i pensaven que això només era possible si la lliura recuperava el seu valor d'abans de la guerra. La política ortodoxa de retorn al patró or va generar un fortíssim malestar social que va portar a la vaga general de 1926. Així, a Gran Bretanya, la preferencia donada a la política monetària havia dificultat la recuperació de l'economia. Londres no va recuperar la primacia financera, que havia passat a Nova York, i la restauració monetària va ser molt costosa; a més, la lliura no va recuperar la confiança dels grans inversors.
A França, tot i que la finalitat era també retornar al patró or, tant la situació política com l'econòmica van fer que la política monetària tingués un paper més secundari en l'actuació governamental, que no va poder evitar una forta inflació i que va acabar acceptant la realitat, tornant al patró or amb una paritat que reflectia la nova relació entre la moneda en circulació. Així es pot dir que la guerra la van pagar a França els estalviadors amb la pèrdua de 4/5 parts de l'or que havien acumulat a través dels seus dipòsits bancaris.
A partir de 1926, quan França i Gran Bretanya ja havien adoptat el patró or, podem parlar d'una recuperació d'aquest sistema, que fer que s'establisin polítiques monetàries restrictives per mantenir-lo. Tot i així, les condicions econòmiques eren molt diferents de les d'abans de la guerra. la superioritat britànica i la compensació entre el superàvit de la balança de pagaments i les inversions britàniques a l'exterior havien desaparegut. Nova York era el principal centre financer i hi havia una concentració molt més gran d'or, en poder dels EUA i França.
Els governs no van actuar d'acord amb la teoria del patró or perquè volien evitar les dificultats que això hauria representat per a les seves exportacions.
Els problemes més importants del funcionament del patró or després de la guerra van ser la menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i l'excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini. El patró or restablert va funcionar poc temps i malament, perquè els meanismes d'ajust eren inadequats, no restablien l'equilibri del sistema; el patró or va ser liquidat ràpidament per la depressió dels anys 30.
Els tractats de pau van significar una gran transformació del mapa polític d'Europa: es van crear sis nous estats i les fronteres de molts altres estats van experimentar canvis importants. Aquesta ampliació del nombre d'estats va fer créixer l'extensió de les fronteres europees i la seva consolidació no va ser gens fàcil, per causes polítiques i econòmiques. La solució es va buscar a través de reformes agràries i polítiques industrialitzadores.
Els nous països eren economies bàsicament agràries; les polítiques de reforma agrària pretenien oferir terres als desposseïts i millorar la producció. Però moltes d'aquestes reformes van ser poc eficaces i fins i tot contraproduents. Les reformes només van ser viables quan es van fer amb criteris econòmics i no ho van ser quan van predominar els criteris socials o els interessos polítics.
Les polítiques d'industrialització responien al nacionalisme econòmic de l'època, a la necessitat de substituir productes que ara s'havien d'importar, en un context de dificultats per equilibrar la balança de pagaments, i sobretot a l'ús de la industrialitzaió com a absorbent de mà d'obra i instrument de creixement econòmic. El resultat va ser la creació d'indústries tradicionals més que no pas d'indústries noves.
Així, els canvis fronterers i la creació dels nous estats no va comportar per al centreest d'Europa una situació de creixement econòmic, i els nous estats van haver de lluitar amb la manca de capitals disponibles, l'escassetat de la inversió i els desequilibris pressupostaris, que els van portar a polítiques econòmiques proteccionistes i deflacionistes.

Relacionant-ho amb l'època actual, podem veure que la gran transformació del mapa polític que va crear set nous estats encara existeix a l'actualitat (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia i Irlanda), tot i que durant uns anys alguns d'aquests estats van deixar de ser independents. El sistema del patró or, com ja vaig dir anteriorament, ja no existeix. Estats Units continua sent una de les principals potències econòmiques, seguida de Gran Bretanya i altres països. Alemanya ja no es troba en la situació de la postguerra, sinó que també és important en el conjunt de l'economia. En definitiva, els països que formaven la triple entesa són actualment capdavanters en l'economia mundial, i Alemanya s'ha posat també al davant amb els països rics, tot i que també han aparegut noves potències econòmiques com Japó, o se n'estan formant altres com Xina.

El sistema internacional de pagaments: el patró or

El creixement dels intercanvis i el fort augment de l'activitat econòmica van ser possibles, entre altres coses, gràcies a l'augment de l'oferta monetària i dels mitjans de pagament, aconseguit gràcies a la mobilització de l'estalvi a través de la banca i als descobriments de nous jaciments d'or i plata, però sobretot a la difusió del diner bancari. Els pagaments a llarga distància es van continuar fent a través de lletres de canvi, l'ús de la qual es va perfeccionar i ampliar per a facilitar a la vegada el crèdit i els pagaments a escala mundial. Gràcies a aquestes millores es va arribar al sistema internacional de pagaments de patró or, considerat a l'època com la causa de la bona marxa de l'economia mundial, tot i que no n'era més que el resultat.
Al segle XIX gairebé tots els països tenien fixada l'equivalència de les seves monedes, la major part d'ells amb un patró bimetàl·lic. A partir de 1870 les principals potències comercials es van passar del patró plata al patró or. A mitjan segle XIX només tenien un sistema monetari de patró or Anglaterra i Portugal. Les causes de l'abandonament dels patrons plata monometàl·lics o bimetàl·lics han estat diverses; hi va influir sobretot el descobriment de noves mines de plata a partir de 1859 i l'adopció del procediment electrolític de refinatge de la plata, dos fets que van abaratir la plata. A més, la lliura or anglesa era la base principal del comerç internacional. El tret de sortida de l'abandonament dels patrons plata el va donar Alemanya (1871) després de la guerra francoprussiana, aprofitant la forta indemnització de guerra que li va pagar França; va substituir l'antiga moneda de plata per una nova moneda d'or, venent plata a canvi d'or en els mercats internacionals. La sobreoferta de plata va ensorrar més el seu preu i els altres països es van afanyar a passar-se al patró or.
El creixement dels intrcanvis exigia una major disponibilitat de mitjans de pagament, que només va ser possible incrementant el diner bancari: bitllet de banc o paper moneda, compte corrent bancari o dipòsit a la vista... Per al conjunt dels tres països principals, l'oferta monetària es va multiplicar per 20 entre 1815 i 1913, però l'oferta metàl·lica només ho va fer per 4, la resta fou deguda al creixement del diner bancari.
A nivell internacional els pagaments es veuen facilitats per l'estabilitat de les principals monedes, però normalment els deutes se salden a través de les lletres de canvi, que facilitaven els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i el menor cost possibles i facilitava la disponibilitat de diners mitjançant el descompte.
A la darreria del segle XIX es va arribar al sistema internacional de pagaments de patró or, amb un alt grau de perfeccionament que facilitava en gran manera els intercanvis; es va arribar a pensar que l'economia mundial s'autoregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
La cotització de lletres de canvi (la major o menor taxa de descompte aplicada) tenia importants efectes equilibradors sobre les diverses economies nacionals. A més, si el mecanisme d’autoregulació que significava el mercat de lletres resultava insuficient, el patró or disposava encara de dos mecanismes secundaris per a retornar a l’equilibri econòmic: la sortida d’or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països creditors (quan la cotització d'una moneda s'allunya massa de la paritat, fins que sobrepassa el cost del trasllat d'or) i les variacions en el tipus d’interès; aquests tres mecanismes estaven connectats.
Però en realitat la pràctica observable sovint no seguia aquests mecanismes teòrics, sobretot en l'evolució dels preus i la modificació dels tipus d'interès; els bancs no apujaven el tipus d'interès quan calia fer-ho, ja que seguien el líder (Banc d'Anglaterra) i revien pressions del govern, i tampoc l'abaixaven quan calia. Tot i així, durant la vigència del sistema de patró or hi va haver pocs problemes d'ajust internacional.
La base principal del patró or abans de la Primera Guerra Mundial era la prioritat que els governs concedien al manteniment de la convertibilitat de la moneda; aquest mecanisme especulatiu de confiança suavitzava els ajustos i contribuïa a la bona marxa del sistema.
El sistema internacional de pagaments era tant de patró or com de patró lliura: es basava en la supremàcia britànica sobre l'economia i en l'ampla xarxa de relacions comercials i financeres de què disposava Gran Bretanya.
L'estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava sobretot els països centrals de l'economia mundial. La situació dels països perifèrics era més insegura.
El sistema internacional de patró or va ser destruit per la Primera Guerra Mundial.

Relacionat amb l'època actual, podem dir que actualment encara existeixen lletres de canvi , tot i que la forma més moderna de pagament a distància és la transfarència mitjançant ordinadors.
Pel que fa al sistema monetari, actualment existeix una moneda única, l'euro, a la majoria d'estats de la UE, excepte Dinamarca, Gran Bretanya i Suècia. L'1 de gener de 1999 van deixar d'existir com a sistemes independents les monedes dels onze països de la Unió que es van incorporar al pla de moneda única. L'1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda europea.
Gran Bretanya de moment no ha tingut plans d'adoptar l'euro. ja que, entre altres causes polítiques i econòmiques, molts britànics diuen que suprimir l'habilitat britànica de determinar les seves pròpies taxes d'interès tindria efectes dramàtics en la seva economia. Tot i així, darrerament la lliura ha perdut molt de poder adquisitiu i podria ser que Gran Bretanya es plantegés la possibilitat d'adoptar l'euro.

L'evolució del comerç i polítiques comercials i els moviments internacionals de factors de producció

L'evolució de la producció i de les polítiques econòmiques imposades pels governs fa que es puguin distingir quatre etapes en el creixement comercial del segle XIX.
1ª fase: de 1815 a 1847, l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes. Hi va haver un fort creixement comercial, degut a la recuperació del retrocés de l'etapa de guerres, al creixement de la població, a la primera difusió de productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores de transport.
2ª fase: de 1847 a 1868 hi va haver una forta acceleració del creixement comercial, degut a la demanda de matèries primeres industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball i a l'augment de les disponibilitats de moneda. A més, Gran Bretanya va adoptar el lliurecanvisme i es va difondre cap als altres països, tot i que la seva imposició no va ser fàcil.
3ª fase: de 1868 a 1896 les taxes de creixement del comerç van ser molt més baixes, sobretot a Europa, a causa de la maduresa de les indústries nacionals, la fi de la primera gran empenta de construcció de línies ferroviàries, la dificultat de molts paísos monoexportadors primaris, la depressió econòmica i la substitució de les polítiques de creixement alternatiu per polítiques d'industrialització protegida. A més, entre 1873 i 1895 hi va haver una crisi de sobreproducció industrial i agrària, que es va traduir en una crisi financera. Les conseqüències de la depressió foren diverses i molt importants. Es va passar d'una fase d'optimisme i integració internacional, representada pel lliurecanvisme i la divisió internacional del treball, a una fase d'egoïsme nacional, d'industrialització concurrent, de protecció de la producció i el treball de cada país i de captura de mercats, que duraria fins després de la Segona Guerra Mundial. Per sortir de la crisi es va adoptar la defensa de la producció nacional, industrial i agrària, a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Però aquest proteccionisme era molt diferent de l'anterior: era global i molt més selectiu; a més, es va transformar en nacionalisme econòmic, ja que es tractava de posar la força de l'estat al servei del capitalisme nacional, en tots els àmbits. Al mateix temps, les grans empreses s'organitzen a escala internacional amb la finalitat de salvar els obstacles del proteccionisme i mantenir els beneficis, amb la creació de filials i càrtels.
4ª fase: a partir de 1896 hi ha una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional, gràcies a la superació de la depressió: recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis provocat per la difusió de nous productes de la Segona Revolució Tecnològica. A més, hi van haver altres millores, i tot i que es mantenia el proteccionisme, aquest no va ser un obstacle.

Aquesta visió política comercial és vàlida per Europa; els Estats Units van tenir els seus ritmes propis, sovint a contracorrent dels europeus.

La gran emigració del segle XIX va europeïtzar gran part del món. Va ser un procés accelerat i desigual: la majoria d'emigrants sortien de Gran Bretanya i d'Itàlia, tot i que també n'hi havia d'Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica. El 60% anaven a parar als Estats Units i la resta a Argentina, el Canadà o Austràlia i Nova Zelanda. També hi va haver diferents ritmes i onades d'emigració, segons la situació en què es trobava cada país.
Les causes de l'emigració europea responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió pot ser conseqüència de guerres o persecucions, però sobretot de pèrdua de terra o feina com a conseqüència del creixement demogràfic i el canvi tecnològic. Pel que fa a l'atracció, els emigrants tenen l'esperança d'una vida millor, fins i tot d'enriquiment. L'atracció principal era la possibilitat de disposar de terra pròpia o d'obtenir feina i salaris més alts. A més, aquesta atracció cresqué en els moments en què alguns països oferien terres i ajudes d'instal·lació als emigrants. Van afavorir l'emigració la desaparició de traves legals, l'abaratiment del viatge i la millora de la informació.
El resultat de l'emigració és el pas de zones amb més oferta que demanda de treball a zones amb més demanda, i per tant amb rendes elevades i sense atur considerable. Les conseqüències de l'emigració van ser favorables tant per Europa com pels països de destinació. A Europa va disminuir la pressió sobre la terra i les remeses dels emigrants i va permetre millorar els salaris industrials i l'economia en general. Per als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. L'excés d'immigració, però, pot provocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.
Abans de mitjan segle XIX la inversió exterior va començar a créixer fortament com a conseqüencia de l'acumulació d'estalvi que buscava uns beneficis més elevats i segurs, la creació d'institucions i mercats financers especialitzats i la demanda de capitals per a la construcció de línies ferroviàries i creació de companyies mineres. Més tard s'hi van afegir les obres i serveis públics i la inversió en empreses privades. Els dos determinants principals de la inversió exterior de capitals en el conjunt del segle XIX van ser la urbanització i el progrés tècnic.
El capital procedia sobretot de Gran Bretanya i França; a partir de 1870 s'hi van afegir Alemanya i els Estats Units. La destinació va ser sobretot Europa (es va dirigir al deute públic i al ferrocarril) i Amèrica del Nord.
Per als països exportadors les conseqüències van ser molt desiguals: van permetre grans negocis, però també hi va haver moltes empreses fracassades i molts països no van pagar amb regularitat el seu deute públic. Als països prestataris els capitals van ajudar al seu desenvolupament, tot i que en algun cas els resultats podien ser negatius pel país receptor (indústries extractives i plantacions). La pitjor situació és la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que no els van saber invertir.

Tot i així, la inversió internacional i la gran emigració europea, per al conjunt de l'economia internacional, van tenir resultats clarament positius.

En relació amb l'època actual, podem dir que actualment hi continua havent emigració, però ara són emigrants de països subdesenvolupats que es traslladen a països desenvolupats, amb l'esperança poc realista de trobar una millor vida i trobar feina. Quan arriben al país de destí es troben en males condicions i els és molt difícil trobar una feina, sobretot en els moments de crisi. A més, molts d'aquests immigrants intenten entrar al país de forma il·legal, i molts d'ells moren en el moment d'intentar-ho.
Respecte a la inversió de capitals, encara actualment hi ha molts països que inverteixen en altres; a més, hi continua havent el problema del deute extern, ja que alguns països no poden pagar-lo perquè no han fet una bona inversió del capital.