La Primera Guerra Mundial i els problemes de reconstrucció

La Primera Guerra Mundial marca el gran trancament entre el segle XIX i el XX. Després de la guerra el retorn al patró or va ser difícil i va comportar un funcionament del sistema de pagaments internacional molt deficient, es va produir una reducció de la llibertat de moviments dels factors treball i capital i de mercaderies i l'estat va assumir un paper important en la presa de decisions econòmiques. A més, la guerra va representar la fi de la supremacia europea sobre el món: els EUA van passar a ser la 1a potència mundial.
Les causes de la guerra van ser polítiques i econòmiques. El creixement dels exèrcits i de la seva potència va significar l'aparició, entre 1870 i 1971, de guerres locals i xocs colonials. Els principals punts de conflicte van ser l'ocupació dels darrers espais colonials i la formació d'imperis econòmics. A Europa, els principals problemes eren provocats pels enfrontaments entre els imperis alemany, rus, austríac i turc. El repartiment dels territoris del dèbil Imperi turc era el principal factor de desequilibri, així com les reivindicacions de França sobre Alsàcia i Lorena (Alemanya), d'Itàlia sobre l'Alto Adigio i Trieste (Imperi austrohongarès) i de Grècia sobre les illes de l'Egeu (Turquia).
L'augment de la producció i de la productivitat que feia possible l'adopció de les innovaions de la Segona Revolució Tecnològica va provocar una lluita pels mercats mundials. L'enfrontament principal es va produir per l'assalt dels productes alemanys a l'anterior supremàcia britànica. Aquestes rivalitats van donar lloc a dos bàndols: els imperis centrals (alemany i austrohongarès) van comptar amb l'ajuda de Turquia i Bulgària; la triple entesa de Gran Bretanya, França i Rússia es va veure reforçada per Itàlia, EUA i Romania, Portugal, Grècia i el Japó.
L'assassinat del príncep hereu d'Àustria-Hongria a Sarajevo va provocar la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia; a continuació la resta de països van anar entrant en el conflicte.
La guerra va ser industrial i hi va tenir molta importància l'economia (la guerra no es va decidir per raons militars, sinó econòmiques). A més, va exigir un ràpid traspàs de recursos del consum a la producció per a la guerra. L'oportunitat de la demanda militar va possibilitar importants millores tant en els productes com en la productivitat.
La guerra va acabar amb el col·lapse dels imperis, debilitats per la fam. Els intents revolucionaris tant a Alemanya com a Àustria i Hongria i la por a altres revolucions semblants a la russa van portar els vencedors a mantenir l'organització de l'exèrcit alemany.
La guerra va durar 4 anys i va comportar moltes morts, a més d'elevats costos, el deteriorament de les condicions de vida i de treball i elevades pèrdues. A més, va caure la importància de l'economia europea en el conjunt de l'economia mundial. En canvi, la guerra va beneficiar a les economies d'alguns països, com EUA i el Canadà, Argentina o Japó.
Un altre problema de l'Europa de postguerra era la mala assignació industrial; a més, el comerç es va retreure i el conflicte va deixar un gran malestar social; es demanaven governs més democràtics i societats menys desiguals. El principal problema, però, va ser la manca de capitals.
La gerra es va finançar a tot arreu mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern (important!) i l'espoliació dels territoris ocupats, però en proporcions diverses en cada país. L'augment de la circulació fiduciària va ser la principal forma de finançament de la guerra, ja que es va paralitzar el patró or.
El cost de la guerra i la forma de finançar-la van provocar que en arribar la pau tots els països (excepte els EUA) tinguessin a la vegada menys reserves d'or i més bitllets en circulació. La incertesa sobre el valor que tindrien les monedes, la continuació de l'emissió monetària per a sufragar la recuperació i els dubtes sobre l'evolució posterior de les diverses economies van provocar després de la guerra una gran fluctuació de les cotitzacions de les monedes i amplis moviments especulatius que obstaculitzaven més la recuperació i el comerç internacional.
Al Tractat de Versalles es va signar la pau amb Alemanya i diferents tractats amb cada un dels països vençuts. Es van imposar sancions econòmiques als vençuts i es van fer canvis fronterers. Alemanya es va veure obligada a pagar elevades sancions (econòmicament irracionals i políticament imprudents) i va perdre part del seu territori i població. Els governs alemanys no van estimular polítiques d'estabilització ni de creixement, els fruits dels quals s'haurien hagut de destinar en gran part al pagament de les reparacions. En definitiva, Alemanya va pagar com a molt una quarta part de la quantitat reclamada.
Tot i el desig dels diversos països a tornar al patró or, després de la guerra es va establir un sistema de canvis fluctuants, o sigui de cotitzacions de les monedes en els mercats internacionals. Es va gastar mñés energia en les especulacions monetàries que a crear les condicions per a la normalització del comerç, que va patir molt a causa de la inestbilitat monetària d'aquests anys.
El desordre monetari estava causat pel desconeixement de la situació real de cada moneda, la sobtada retirada del crèdit dels EUA als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts.
El retorn al patró or va ser planejat a la conferència de Gènova de 1922, convocada per Gran Bretanya i França. La no participació dels EUA i la hiperinflació alemanya de l'any següent van fer que resultés poc eficaç, però el retorn al patró or es va fer d'acord amb els principis d'aquesta conferència. El retorn al patró or va començar per alguns països neutrals (Suècia, Holanda) i per altres com Àustria i Alemanya.
La hiperinflació alemanya va ser la més elevada i la que va tenir més conseqüències per a l'economia mundial. La seva moneda va anar perdent valor; el 1923 l'economia alemanya s'havia convertit en una economia d'inercanvi, sense sistema monetari que funcionés realment. Les causes d'aquesta situació eren el dèficit de la balança de pagaments o el dèficit pressupostari, segons les diferents escoles.
Per més que Alemanya no havia patit destruccions, necessitava reposar els béns lliurats el primer moment en concepte de reparacions en espècie i millorar el nivell de vida de la població; d'altra banda, mantenir desequilibrat el pressupost era una manera de demostrar que no es podia fer front al pagament de les reparacions; a més, hi havia una manca de consens sobre els mecanismes per a equilibrar el pressupost.
L'estabilització monetària va començar el novembre de 1923, quan el govern alemany va fixar la taxa de canvi del marc en 4.200 milions de marcs per dòlar. Aquesa taxa es va poder manenir i la inflació va cessar perquè el govern va deixar d'acudir al banc central en demanda de crèdit i va aconseguir fer caure el dèficit pressupostari i parar la inflació.
El que va deturar la inflació va ser la limitació de l'emissió de rentenmarks (nova moneda), que va permetre la recuperació de la confiança en la moneda. En la solució de la crisi també va ser important la intervenció de les altres potències, en especial la dels EUA (Pla Dawes). L'emprèstit Dawes va permetre retornar al patró or per mitjà d'una moneda nova, el reichmark, però a cosa de la liquidació de tot l'estalvi anterior alemany.
Els estadistes i financers britànics volien recuperar el paper de Londres com a centre econòmic internacional, i pensaven que això només era possible si la lliura recuperava el seu valor d'abans de la guerra. La política ortodoxa de retorn al patró or va generar un fortíssim malestar social que va portar a la vaga general de 1926. Així, a Gran Bretanya, la preferencia donada a la política monetària havia dificultat la recuperació de l'economia. Londres no va recuperar la primacia financera, que havia passat a Nova York, i la restauració monetària va ser molt costosa; a més, la lliura no va recuperar la confiança dels grans inversors.
A França, tot i que la finalitat era també retornar al patró or, tant la situació política com l'econòmica van fer que la política monetària tingués un paper més secundari en l'actuació governamental, que no va poder evitar una forta inflació i que va acabar acceptant la realitat, tornant al patró or amb una paritat que reflectia la nova relació entre la moneda en circulació. Així es pot dir que la guerra la van pagar a França els estalviadors amb la pèrdua de 4/5 parts de l'or que havien acumulat a través dels seus dipòsits bancaris.
A partir de 1926, quan França i Gran Bretanya ja havien adoptat el patró or, podem parlar d'una recuperació d'aquest sistema, que fer que s'establisin polítiques monetàries restrictives per mantenir-lo. Tot i així, les condicions econòmiques eren molt diferents de les d'abans de la guerra. la superioritat britànica i la compensació entre el superàvit de la balança de pagaments i les inversions britàniques a l'exterior havien desaparegut. Nova York era el principal centre financer i hi havia una concentració molt més gran d'or, en poder dels EUA i França.
Els governs no van actuar d'acord amb la teoria del patró or perquè volien evitar les dificultats que això hauria representat per a les seves exportacions.
Els problemes més importants del funcionament del patró or després de la guerra van ser la menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i l'excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini. El patró or restablert va funcionar poc temps i malament, perquè els meanismes d'ajust eren inadequats, no restablien l'equilibri del sistema; el patró or va ser liquidat ràpidament per la depressió dels anys 30.
Els tractats de pau van significar una gran transformació del mapa polític d'Europa: es van crear sis nous estats i les fronteres de molts altres estats van experimentar canvis importants. Aquesta ampliació del nombre d'estats va fer créixer l'extensió de les fronteres europees i la seva consolidació no va ser gens fàcil, per causes polítiques i econòmiques. La solució es va buscar a través de reformes agràries i polítiques industrialitzadores.
Els nous països eren economies bàsicament agràries; les polítiques de reforma agrària pretenien oferir terres als desposseïts i millorar la producció. Però moltes d'aquestes reformes van ser poc eficaces i fins i tot contraproduents. Les reformes només van ser viables quan es van fer amb criteris econòmics i no ho van ser quan van predominar els criteris socials o els interessos polítics.
Les polítiques d'industrialització responien al nacionalisme econòmic de l'època, a la necessitat de substituir productes que ara s'havien d'importar, en un context de dificultats per equilibrar la balança de pagaments, i sobretot a l'ús de la industrialitzaió com a absorbent de mà d'obra i instrument de creixement econòmic. El resultat va ser la creació d'indústries tradicionals més que no pas d'indústries noves.
Així, els canvis fronterers i la creació dels nous estats no va comportar per al centreest d'Europa una situació de creixement econòmic, i els nous estats van haver de lluitar amb la manca de capitals disponibles, l'escassetat de la inversió i els desequilibris pressupostaris, que els van portar a polítiques econòmiques proteccionistes i deflacionistes.

Relacionant-ho amb l'època actual, podem veure que la gran transformació del mapa polític que va crear set nous estats encara existeix a l'actualitat (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia i Irlanda), tot i que durant uns anys alguns d'aquests estats van deixar de ser independents. El sistema del patró or, com ja vaig dir anteriorament, ja no existeix. Estats Units continua sent una de les principals potències econòmiques, seguida de Gran Bretanya i altres països. Alemanya ja no es troba en la situació de la postguerra, sinó que també és important en el conjunt de l'economia. En definitiva, els països que formaven la triple entesa són actualment capdavanters en l'economia mundial, i Alemanya s'ha posat també al davant amb els països rics, tot i que també han aparegut noves potències econòmiques com Japó, o se n'estan formant altres com Xina.