Les industrialitzacions endarrerides i insuficients

El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial està format pels països de l'arc exterior europeu, d'Escandinàvia a Portugal passant per Rússia i els Balcans. Abans de 1870 aquests països van tenir un escàs èxit industrial, a causa de la migradesa de mercat, el manteniment d'estructures polítiques i socials i de formes de propietat tradicionals, de la carència de matèries primeres, el baix grau d'educació i l'opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. Però al 1870 aquests països ja havien iniciat processos d'industrialització i tenien una xarxa de ferrocarril, però continuaven sent economies agràries, amb poca capacitat de creixement. De 1870 a 1914 alguns països van aconseguir fer un gran salt endavant i el 1914 es trobaven prop dels països avançats, gràcies a la combinació d'innovacions de la primera i segona revolucions tecnològiques i l'aprofitament d'alguns avantatges peculiars. Però la resta de països van haver d'esperar-se fins a la segona meitat del segle XX per desenvolupar-se com economies industrials.

Abans de 1870, Holanda i els països escandinaus no havien pogut participar en la primera Revolució Industrial pel desavantatge de l'escassetat de carbó i ferro. Però a partir de 1870 aquests països van industrualitzar-se ràpidament gràcies a l'exportació de matèries primeres, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals, l'obertura al mercat mundial, la proximitat a mercats amb forta demanda, la millora dels transports, la disponibilitat de capital estranger i les noves fonts i formes d'energia i processos industrials.

Els països més endarrerits eren Itàlia, Rússia i Japó. Eren països amb un grau de formació baix i sense tradició industrial; mantenien estructures socials i polítiques tradicionals, la majoria de la població vivia d'una agricultura poc productiva amb moltes rendes i impostos i no disposaven dels capitals suficients per a la inversió industrial ni d'un mercat sufucient pels productes industrials. Estaven atrapats en una agricultura d'autoconsum que oferia poques possibilitats de creixement i d'industrialització. A més, van adoptar polítiques econòmiques lliurecanvistes, que significaven l'acceptació de la divisió internacional del treball i l'implus directe de l'estat a la industrialització.

Actualment els països més industrialitzats estàn situats a l'hemisferi nord, i continuen sent els que dominen l'economia, com en els moments de la industrialització. La resta del món, sobretot Àfrica, queda al marge del desenvolupament perquè és un continent abans colonitzat i ara explotat pels països més rics. Àsia està evolucionant i transformant-se, sobretot a la Xina i al sud-est asiàtic, on els països del primer món inverteixen capital i exploten la seva mà d'obra barata, aconseguint preus baixos i posant a prova el mercat globalitzat. La Índia també s'està transformant ràpidament i la seva indústria comença a ser molt important.
Àfrica pateix una situació de subdesenvolupament, explotació dels recursos minerals i agraris, manca d'infraestructures, governs corruptes i lluites ètniques que fa molt difícil el seu accés al desenvolupament. Tot això fa afirma que els països industrialitzats (hemisferi nord) continuin sent els que dominen l'economia, encara que en els propers anys es poden preveure canvis importants.